dilluns, 28 de juliol de 2008

Fundació Ramon Llull: que continuïn les edicions!

En resposta a l'article d'opinió intitulat 'Primera o segona edició' del senyor David Claverol Mailhos publicat a la secció "Tribuna" del Diari d'Andorra de 23 de juliol de 2008

Sóc andorrà, fill de catalans. D'aquí em ve la meva llengua materna: el català. Estic casat amb una alemanya. Parlo català amb els meus pares i amb els meus fills. Parlava català amb els meus quatre avis. Parlo castellà amb la meva dona, malgrat que ella parla el català perfectament, perquè aquesta va ser la nostra llengua de comunicació primera. Els meus fills, per tant, també són bilingües. Vaig aprendre a parlar castellà a les Escuelas Españolas de Andorra la Vella. Jo també, com el senyor Claverol, defenso la llengua del meu país. Però, tot això —la meva intranscendent història de filiacions i adopcions lingüístiques, d'imposicions i tries—, què deu tenir a veure amb la Fundació Ramon Llull? No ho sé ben bé, però de manera anàloga s'iniciava l'escrit 'Primera o segona edició.' Em figuro que és un sistema de pretesa legitimació d'allò que es dirà seguidament. Sobretot, això de sóc andorrà.

Cal avisar que el primer que em molesta de l'article de Claverol és que es refereixi contínuament al senyor Josep Lluís Carod-Rovira pel nom castellà Don José Luis. Em fa ràbia perquè està clar que Don José Luis no és el seu nom. Així ho ha manifestat l'implicat repetidament en públic. A Carod-Rovira l'ofèn que li diguin un nom castellà que no és el seu. Per tant, l'ús que en fa Claverol és clarament ofensiu. És aquesta la manera que té de defensar la idea de no-imposició, de la qual acusa precisament el partit i el govern als quals pertany Carod-Rovira? És aquesta la millor manera que té Claverol de defensar la llengua —i el cito— de "l'únic país on el català és la llengua oficial"? Paradoxal, com a mínim, la innecessària manca d'elegància.

La Fundació Ramon Llull depèn per part catalana del Govern de la Generalitat de Catalunya i, parcialment, d'ERC, de la mateixa forma com depèn per part andorrana del Govern d'Andorra i, totalment, del PLA. No veig on pugui raure el problema. La confusió, en aquest punt estic d'acord amb Claverol, és tota seva. El Govern de la Comunitat Autònoma de València —per què no volen dir-se País Valencià?— no mou fitxa per formar part de la Fundació Ramon Llull perquè és del PP, partit al qual mai no ha interessat un borrall la defensa de la llengua catalana (ja no parlem de la suposada entelèquia coneguda com a llengua valenciana, refutada segons qualsevol criteri de classificació lingüística mínimament seriós).

No sé a què treu cap això de criticar la barreja de política i cultura. La cultura i la política han estat sempre barrejades. La llengua és cultura. La lluita per la defensa de les llengües dels diferents territoris sempre ha estat motiu de controvèrsia política a estats com Espanya i França. Un dels grans motius de controvèrsia. Potser Claverol pensava que la creació d'un ens cultural que gestionés assumptes relatius a una unitat cultural articulada a partir d'una llengua compartida seria asèpticament apolítica i, per extensió, acultural. Pensava en una inpossibilitat.

Per cert, voldria recordar-los —perquè en el seu article, Claverol va oblidar mencionar-ho— que en la famosa primera edició el Govern Balear no es va afegir a la iniciativa justament quan era regit pel PP. Precisament perquè era regit pel PP. Si ara s'hi ha incorporat és arran d'un canvi de color polític que així ho ha propiciat. Això només confirma el que deia més amunt: sempre s'han barrejat la política, la ideologia, la defensa de certes realitats lingüístiques tradicionalment menystingudes pels governs centrals estatals o, fins i tot, el menysteniment d'aquestes realitats per part d'alguns governs regionals.

Afirmar que a Catalunya es persegueix la llengua espanyola és poc menys que un capgirament de la realitat quan creixentment llegim com de difícil resulta fer una vida normal i plena en català, com d'impossible resulta intentar evitar que l'ús social del català continuï descendint en picat. En tot cas, la impressió que em fa a mi és que en certs àmbits simplement es comença a prendre consciència política de la necessitat improrrogable de defensar el català com a llengua que hauria de poder emprar-se en qualsevol lloc, moment, estament, situació o institució, cosa que sembla que no acaba d'estar garantida mai del tot a Catalunya (no parlem de l'àmbit de la justícia, per exemple; no parlem del campi qui pugui entre les empreses privades). I sí, és lògic pensar que si s'impulsa l'ús del català a tots nivells i se li acaba atorgant un prestigi del qual no sempre ha gaudit, el seu ús social pugui augmentar. Dit d'una altra manera: segur que si no es fa la feina d'impuls que cal, el seu ús continuarà davallant en barrina.

Per cert, això que a Andorra som trilingües pot ser cert en molts casos, però no precisament en les tres llengües en les quals potser estava pensant el senyor Claverol, donada la seva biografia. Independentment d'això, també a Andorra cal un impuls constant i decidit al català. No serveix de res vanagloriejar-se de bi- o trilingüisme quan som un país tradicionalment receptor d'immigració. Ser l'únic estat sobirà del món en el qual es té el català com a única llengua oficial tampoc no ens immunitza de res. Ans al contrari, hauria de ser una gran responsabilitat. (I podem parlar de l'ús social del català a Andorra quan vostès vulguin.) Com a estudiós, apassionat i ensenyant de llengües —he estat docent de català, castellà i anglès— de vegades em pregunto si un ús excel·lent tirant a impecable de la pròpia llengua no ajudaria molt la població a ser molt més primmirada, exigent i també excepcional en altres idiomes. El rigor, la consciència i el treball haurien de començar al propi hort. Mai em flagel·lo prou a causa de la meva ignorància del català, però tampoc mai no deixo de mirar d'aprendre i millorar.

La nostra llengua nacional, el català, no és, com el seu nom indica, una propietat exclusiva d'Andorra. El senyor Claverol, jo mateix i qualsevol altre andorrà faríem molt bé de no oblidar mai que formem part d'una realitat cultural en la qual estem integrats i que en el seu vessant lingüístic dóna peu a la llengua catalana, que compartim amb altres territoris. Afirmar "com a andorrà no necessito la vostra ajuda per donar prestigi a la meva llengua nacional" és omplir-se la boca de paraules buides. Si, com deia John Donne, no man is an island ('cap home és una illa'), tampoc cap estat intel·ligent del món hauria d'aspirar a ser-ho. Fer pinya per defensar el que compartim és capital. No oblidem que les relacions, tant polítiques com personals, es basen en un quid pro quo constant. No vàrem anar convidats a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 només com a andorrans, sinó com a representants d'una cultura que no ens és de titularitat exclusiva. Ni formem part del patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya perquè sí. Ni estem plantejant-nos poder enviar alguna mostra d'escultura realitzada per andorrans a la Biennal d'Art de Venècia treballant en solitari. Aquests projectes es poden tirar endavant només perquè el Govern d'Andorra treballa mancomunadament amb altres governs amb qui compartim llengua, també representants legítims de la voluntat dels seus respectius pobles. I a mi, personalment, em sembla molt bé.

També al blog de l'autor: David Gálvez Casellas.

3 comentaris:

Salvador ha dit...

Els diaris escrits deuen tenir prioritats a l'hora de publicar articles. De totes maneres al Diari d'Andorra d'avui 28-8-08 hi ha un bon article de Francesc Robert sobre el català.

David Gálvez Casellas ha dit...

Apareixerà al BonDia de demà, 29 de juliol.

David Gálvez Casellas ha dit...

Ep, com és que això torna a aparèixer avui com a novetat a Blocaires del Pirineu?!? Jo no ho he tornat a enviar... Mmmmmm. No m'agrada!