dijous, 25 de desembre de 2008

Demà m'afaitaràs!

Aquesta és una de les expressions que utilitzava en Vegeta, el guerrer de l'espai a la sèrie japonesa Dragon Ball, doblada fa anys al català amb el nom Bola de Drac a la televisió catalana TV3. Una de les millors sèries que mai s'han fet, amb un èxit aclaparador. Jo sempre que podia la veia junt amb els meus fills i puc assegurar que discutir sobre Son Goku o Frízer fa més per la cohesió familiar que molts psicòlegs o pedagogs, i ho dic sense menystenir la feina, moltes vegades difícil i poc valorada, que fan els uns i els altres.

Fa poc, l'empresa que produeix, importa i distribueix electricitat Forces Elèctriques d'Andorra, FEDA, ha anunciat la intenció de fer una central de cogeneració a Soldeu. Aquestes centrals cremen gas natural, compost bàsicament per metà, i amb part de la calor de la combustió generen vapor que acciona una turbina per produir electricitat. Fins aquí el funcionament és semblant al d'una central clàssica. La diferència és que la calor sobrant, que segons el segon principi de la Termodinàmica ja no és utilitzable per produir més treball mecànic, a les centrals clàssiques és expulsat a l'atmosfera i en el nostre cas s'aprofitaria per donar calefacció i aigua calenta a edificis situats al poble de Soldeu.

Què ens pot aportar tot això? Jo hi veig alguns possibles beneficis pel nostre país com pot ser creació de nous llocs de treball, formació dels nostres enginyers, tècnics i estudiants en un camp completament nou aquí però de gran importància a altres països, noves oportunitats per a empresaris d'aquí, o per a empresaris de fora amb llur corresponent corrua de comissionistes, intermediaris i prestanoms seguint les tradicions andorranes més ràncies, etc.

Els que no veig, i d'aquí ve el títol de l'escrit, són els beneficis que des de FEDA i també algun polític ens han volgut vendre.

Ens han dit:

1. Aquest central farà disminuir la dependència d'Andorra de l'exterior.

Això és completament fals excepte que darrerament s'hagi descobert un jaciment de metà a Andorra i que jo no me'n hagi assabentat. Sóc una mica despistat però penso que no tant.

El que farem és substituir gasoil de calefacció i electricitat que importem per gas natural que importarem. Al ser el gas natural una substància molt més perillosa que el gasoil el transport, l'emmagatzematge i la manipulació seran molt més cars degut a les mesures de protecció que seran necessàries.
En quant a l'electricitat que actualment ens ve per uns fils, també necessitarà camions de metà mentre els fils seguiran sent els mateixos. Aquí s'aplica el mateix argument de perillositat i cost.

2. Aquesta central disminuirà la contaminació.

També això és completament fals perquè el que farà és augmentar-la. La substitució de gasoil de calefacció per metà té una petita avantatge a favor del darrer ja que la combustió d'aquest genera menys gasos d'efecte hivernacle (CO2) que la del gasoil. Ara bé, el rendiment final d'aquesta instal·lació serà més baix que el de les instal·lacions actuals de gasoil, tan pel sistema de funcionament propi d'aquest tipus de central com pel fet de què al ser una instal·lació centralitzada les canonades de distribució d'aigua calenta hauran de ser de gran diàmetre i molt llargues ja que hauran de donar calor a punts molt allunyats. Per tant les pèrdues energètiques, per molt ben aïllades que estiguin, seran superiors a les de les instal·lacions actuals. Aquest fet disminuirà molt l'avantage a favor del gas que havia esmentat.
Un altre factor a tenir amb compte és que el metà és un gas amb un efecte hivernacle molt gran, unes 23 vegades superior al del CO2. Per tant, les fuites de metà són molt perjudicials pel medi ambient.
D'altra part, la producció d'electricitat a partir de metà substituirà electricitat importada. Aquesta electricitat es genera de fonts molt diverses, combustibles fòssils, hidràulica, nuclear, i el que és segur és que el seu contingut en carboni és inferior al de la combustió del metà. Això és molt clar en el cas de l'electricitat importada de França on el 75% de l'electricitat produïda és d'origen nuclear.

En resum, la dependència d'Andorra respecte a l'exterior no disminuirà, l'emissió a l'atmosfera de gasos amb efecte hivernacle augmentarà i addicionalment també tindrem el cost i la perillositat de la manipulació del metà.

Per tot això jo m'atreviria a demanar als tècnics, ja no dic als polítics perquè part de llur feina consisteix en parlar del que no saben, demanaria als tècnics que no ens vulguin aixecar la camisa, o explicar sopars de duro, o venir-nos amb romanços ja que llavors, com l'orgullós Vegeta, els haurem de contestar: "Nano, demà m'afaitaràs"

dimarts, 23 de desembre de 2008

Arribem tard o som uns retrasats?

Aquesta és la possible moneda andorrana de 2 euros tal com l'he trobada a la Wiquipedia. Alguns microestats no pertanyen a la Comunitat Europea però sí a l'anomenada euro zona, concretament Andorra, Mònaco, San Marino i el Vaticà. Els tres darrers han arribat a acords amb la CE i encunyen monedes d'euro. Tot i què la CE des del 27 d'octubre del 2004 va proposar arribar a un acord i les negociacions van començar el novembre del 2006, no hi hauran euros andorrans fins al 2009 o més tard. Una vegada més Andorra ha arribat tard.

Fa uns dies, el Consell General va votar sobre el tema dels frescos de Sant Esteve. Es tracta d'uns frescos romànics, probablement de finals del segle XII, que es trobaven a l'esglèsia de Sant Esteve d'Andorra la Vella fins que a principis dels anys 30 l'esglèsia se'ls va vendre, cosa sembla ser bastant freqüent a l'època. Fa poc es van localitzar a Barcelona en mans d'una família que es va mostrar disposada a tornar-los a Andorra al preu de 3,8 M d'euros.
El Govern va demanar al Consell un crèdit extraordinari.
El Partit Socialdemòcrata, desmentint el mite de què l'esquerra sempre ha protegit la cultura, es va empescar una esmena a la totalitat per tombar la proposta, ajudat en aquest cas pels mateixos partits centristes que durant tota la legislatura més aviat s'havien dedicat a fer de palanganes del governant Partit Liberal. L'excusa és que en època de crisi no podem gastar tants diners, cosa que seria una mica més creïble si els mateixos que ho diuen no haguessin organitzat un concert de Bob Dylan sabent per endavant que hi perdrien 180.000 €, en realitat van ser més. El resultat és que ens hem quedat de moment sense una part fonamental del nostre patrimoni artístic i potser quan ens despertem també haurem arribat massa tard.

I parlant d'arribar tard, hem tingut una votació al Consell General sobre les lleis laborals sense preveure, entre altres coses, la regulació del dret de vaga previst a la Constitució. Quan s'establiran uns serveis mínims? Quan a l'empresa privada un es podrà sindicar o fer vaga sense por de ser acomiadat immediatament? No hi haurà cap dispositiu de defensa d'un treballador en cas de què es consideri perjudicat per l'empresari, l'única opció que tindrà serà anar a la Batllia, tribunals, pagar advocats i esperar la resposta uns quants mesos o anys.

I per acabar de viatjar endarrera en el temps la següent notícia: "El líder d'Esquerra Andorrana inicia una vaga de fam" El motiu: "El director em va dir que m’acomiadava del lloc de treball perquè havia entrat en la política”

dimecres, 10 de desembre de 2008

Opinió sobre l´Espai Europeu Ensenyament Superior (EEES)

Com a delegat d´estudiants de la UNED La Seu d´Urgell-Andorra de ciències polítiques i sociologia, (únic centre associat a distància que conté un estat sobirà -i meitat d´alumnes matriculats,són Andorrans- en el seu patronat),vaig poder assistir fa unes setmanes amb altres delegats a nivell estatal a les explicacions sobre el desplegament de la EEES a la Uned, que ens afecta a 150.000 estudiants a distància a nivell estatal espanyol i a d´altres estats-com l´andorrà-,arribant a la conclusió, que s´ha fet de forma precipitada,sense comptar amb comunitat educativa,estudiants,professorat, només acord de ministres d´Educació Europeu, sota criteris de competitivitat amb les universitats americanes, excloent els valors de formació integrals de la persona i esperit crític que es deuen les universitats com a servei públic a la societat. Al detall hi ha dèficits i disputes corporatives ,que provoquen, com en la diplomatura de Treball Social, que encara no té aprovat el grau. Obligarà en el futur que els graus(equivalents a diplomatures actuals amb un any més) per curriculums no n´hi hagi prou i calgui impartir un màster, que els estudiants s´hauran de pagar o finançar-se a través d´entitats financeres (mercantilització de l´ensenyament superior), que ens posa a 240 crèdits universitaris,per tant la fal.làcia de l´equiparació amb europa que seria bon propòsit no és tal, quan majoria d´universitats europees faran 180 crèdits. A més obligarà a evaluació continua, que buidarà les universitats presencials de fills de treballadors que feien mitja jornada per pagar-se estudis, abocant-los a que si dediquin plenament(cosa que farà que només hi accedeixen les classes benestants), una forma de fer una criba i fractura social encoberta, cap a un model laboral bipolar de formació baixa generalitzada i una altra de superior elitista, o abocar a formalitzar amb bancs i caixes crèdits personals per estudiar, sense poder treballar per la plena dedicació a l´ensenyament superior. Per tant les mobilitzacions estan plenament justificades, perquè el que s´hi juga és l´accés universal a l´ensenyament superior. Si no, abocarà a que només resti la universitat a distància , com a infima possiblitat, amb els dèficits de finançament i retallades de profesorat presencial als centres associats, generalitzat en el cas de la UNED, que abocarà a molts professors tutors a buscar alternatives sociolaborals. 

Estic pendent d´informe jurídic de quina afectació tindrà pels estudiants d´altre estat(andorrà) que cursen estudis UNED per equiparació resta d´europa, que m´ha promés fer arribar vicerectora EEES UNED, que us faré present quan se´m faciliti, i que crec que el Ministeri d´Universitats Andorrà hi hauria de reflexionar per tal de donar cobertura i equiparació als seus titulats superiors es garanteixi l´accés a universitats europees en el desplegament de la EEES.

 Us passo el resum de la vicerectora en vídeo:

 

L´enllaç:

-Encarnación Sarrià, vicerectora EEES UNED


Us passo interesant article extret de Kaosenlared, sobre l´EEES perquè el pogueu valorar:


"L’ inevitabilitat "de l’aplicació de l'EEES. Nivells de responsabilitat, eines i el paper dels estudiants

Davant la aparentment generalitzada sensació d’inevitabilitat de l’aplicació de la reforma entre determinats sectors universitaris, cal fer diversos i àgils aclariments. Situació actual, les tècniques d'implementació institucional (politica neta i bruta) i el paper dels estudiants en tot plegat.
Davant la aparentment generalitzada sensació d’inevitabilitat de l’aplicació de la reforma entre determinats sectors universitaris, cal fer diversos i àgils aclariments. A Grècia s’ha aturat, a Alemanya els estudiants s’han organitzat i lluitat contra la pujada de taxes, a l’Estat Francès les tancades de facultats de principis de curs ens donen exemples de que el consens i la inevitabilitat que l’establishment vol vendre no són reals.

  Segons les dades del Ministeri, la realitat és que –a l’espera de que realment siguin aprovats per l’ANECA- per l’any vinent s’han proposat 207 títols de grau. D’ells no més 69 són d’universitats públiques, de les quals, 23 ho són a la mateixa universitat  : Universitat Carlos III de Madrid. La Universitat Autònoma de Madrid (29.000 estudiants), no proposa cap pla per l’any vinent. Cap universitat andalusa (el campus universitari més important de l’Estat) tampoc, així com tampoc a Castella i Lleó. Tampoc la UNED (150.000 estudiants no presencials) ni la Complutense de Madrid (70.000 estudiants) ho faran enguany. En conjunt, el 70% de les universitats públiques no proposa cap grau.

La realitat a la UAB es interessant. Tot i que el Reial Decret els ha agafat per sorpresa, la iniciativa per tirar endavant quatre graus per l’any vinent respon més que res, a la necessitat “de no quedar-se enrere” malgrat les dificultats materials i polítiques objectives, el primer efecte perniciós d’una política universitària sustentada sobre la “competició” i no sobre la “cooperació”.

Dels quatre graus, el de Traducció i Interpretació ha estat retirat, per la pressió del professorat i dels estudiants, motiu pel qual l’equip deganal va dimitir, donada la «  situació d’ingovernabilitat  » de la facultat. D’altra banda, els estudiants els graus d’Humanitats, Física i Matemàtiques semblen que estan en tràmit a l’ANECA... qui no no els ha donat el vist-i-plau. Contrasta aquest rotund fracàs amb la pressa amb la qual s’han desenvolupat aquests plans: sense la participació d’estudiants i, a sobre, els estudiants de Llicenciatura de Matemàtiques comencen a mostrar el seu desacord amb el contingut d’aquest grau. Cal fer esment que havent-hi òrgans de representació estudiantil amb una majoria aclaparadora (les assemblees de facultat) es comptabilitzi com a “participació estudiantil” a estudiants cooptats amb diverses fórmules “democràtiques”.

La quadratura del cercle: qualitat sense recursos.

Per aplicar una reforma d’aquestes característiques hem de distingir entre diversos nivells tècnics i polítics. Son nivells indissociables i la seva articulació ens permet visualitzar la continuïtat entre la política “neta” i la política “bruta” (obertament repressiva).

Pel que fa al nivell estrictament tècnic

L’eina tècnica estrella per aplicar la reforma està sent la reducció de grups (visca la revolució pedagògica), preferentment els de tarda (torn especialment útil per a la gent que treballa o que té una edat, que també tenen dret a estudiar). D’altra banda, davant la pujada de tasques de correcció tenim la proliferació de la figura dels becaris predoctorals que mai podran fer la seva tesi (en virtut de la seva càrrega docent) i la inestimable ajuda dels becaris de suport a la docència. Molt possiblement aquests són els col·lectius que faran les hores extres, això sí, sense remuneració i, això si, sense drets sindicals. Aquesta és la qualitat de l’ensenyament i la investigació i el ventall d’oportunitats que ens ofereix la reforma.

D’altra banda, la celeritat en l’aplicació fa que sorgeixin disfuncions per tramitar les propostes. La LOU es va oblidar d’establir mecanismes clars per a la coordinació de les Agències de Qualitat estatal i autonòmiques. Aquesta circumstància s’ha resolt amb la paciència dels investigadors i cos docent (que s’han d’acreditar segons diferents criteris d’avaluació tant per l’ANECA com per l’AQU). En teoria, els plans d’estudi que es proposen, haurien de passar en primer lloc per l’AQU i desprès d’aquí a l’ANECA. Com que no hi ha temps, la realitat és que la gran autonomia per a la revisió dels plans que prometien les autoritats catalanistes que van promoure el marc català per la LOU (LUC), que s’omplen de bones paraules pel que fa a la defensa del català a les aules... la majoria dels plans d’estudi s’estan tramitant directament en castellà i via ANECA, quan la pela mana no hi ha temps per a criteris socials com ara el de protecció de la llengua.[1]

Pel que fa al nivell polític: identificant l’enemic i les seves eines

Encara que la reforma es fa des de el Govern espanyol (i no des d’Europa[2]) el que és cert és que la patronal catalana mira amb molt bons ulls aquesta reforma i la LUC es va atrevir a fer el que la LOU no feia: fer esment directe a l’Acord General de Comerç i Serveis i aprofundir amb una retòrica “patriòtica” l’oportunitat d’aquesta reforma per a les universitats catalanes. Si l’objectiu de la reforma no és altre que abaratir els costos de formació de la mà d’obra (externalitzant a les universitats públiques els programes específics que abans havien de pagar les empreses), el seu salari (tot reduint els competències i continguts reconeguts a les llicenciatures), tenir treballadors gratuïts sense drets i sense contractes (pràctiques professionals obligatòries dins dels plans d’estudi) i aprofitar les infraestructures humanes i materials de la universitat pública per al seu profit (orientar la investigació a les necessitats del teixit empresarial, i per tant, restringir de pas la seva divulgació pública i aprofitament social), és normal que tota la burgesia catalana, espanyola i europea es fregui les mans amb aquesta “oportunitat” i és normal que la seva veu política a través dels partits parlamentaris s’estàn fent ressò, amb la complicitat oberta de mitjans de comunicació, entre els quals destaca especialment La Vanguardia.

Malgrat aquesta successió de nivells de responsabilitat política al si de la universitat i a peu de facultat també hi tenim els seus tentacles. Els Consells Socials (la Rosa Cullell, p.e., ex presidenta del CS de la UAB, va ser directiva de La Caixa i ara dirigeix TV3 i Catalunya Ràdio) i els Equips de Govern han mantingut una relació d’adequació molt intensa, l’harmonia i el consens desprès de la tempesta del 2001 va arribar a la universitat.

Després de la dura repressió estudiantil al 2001, la ressaca ZP (que va prometre derogar la LOU i va fer just el contrari), el rebuig social de la reforma es va reduir amb petites aparicions  en relació a la supressió de determinades llicenciatures (amb èxit, per això ara les universitats proposen les titulacions i no es fan via decret des de el Ministeri).

En aquest context de “pau social” relativa, les principals eines han sigut la desinformació generalitzada i la tecnificació d’assumptes polítics (és a dir, no entrar mai a qüestionar o plantejar la discussió real sobre els objectius de fons i la situació real de la universitat pública). Acompanyada d’una campanya de desprestigi de l’educació superior i de crítica a les dèries reals endogàmiques i anquilosades de la institució, es va abonar el terreny per plantejar un canvi d’arrel sense cap mena d’anàlisi sobre si aquest plantejament responia o no a les necessitats de la societat en el seu conjunt (no només a la banca o al teixit productiu).

  L’aplicació dels mecanismes d’acreditació del professorat van implicar una carrera cap a la salvació individual entre molts sectors del professorat i la precarització de les condicions de vida i estudi dels estudiants van redundar en una intensificació de les sortides individuals i un eficaç mecanisme disciplinari (sobrecàrrega creixent de feina). La incapacitat d’aquest sector del professorat precari per plantejar seriosament un marc d’anàlisi conjunt, sumat a les dinàmiques corporatives i competitives dins de la pròpia universitat (La UAB, p.e. estableix la dotació de recursos segons criteris competititus entre departaments). Aquesta lògica d’individualitza i triomfaràs ha sigut molt exitosa. Avui dia la majoria del professorat està emprenyat no sap ben bé contra què però si ha de canalitzar el seu malestar no l’articula políticament. La saturació d’informes i de feina docent i investigadora no brinda les condicions idònies per al debat i la reflexió sobre la realitat laboral i docent concreta a peu de facultat d’aquest professorat i sovint ha sigut més fàcil encabir el malestar bé contra els estudiants organitzats (per inconscients o violents) bé contra els estudiants no organitzats (per passius), be somniant uns amb la jubilació d’altres, amb aquestes jubilacions per veure si arriba la seva oportunitat.

  En aquest context si no hi ha cap resposta per part de ningú no passa res. El problema ésque l’aplicació dels plans pilots i la degradació de la qualitat dels serveis (com ara fotocòpies, menjar, transport, ....) ha esdevingut en un catalitzador per a la reorganització estudiantil, a sobre les polítiques draconianes de personal que van endurir les condicions per a la estabilització laboral del PDI universitari. La diferència entre ambdues resideix en el plantejament corporatiu o transversal. Mentre la cosa sigui corporativa, no hi ha problema, l’eina de desmobilització: el fals diàleg (consentit pels sindicats majoritaris a la universitat) i la compartimentació de les lluites. No és un problema de política laboral, és un problema d’ajudants, de capítol VI, d’associats, ... D’altra banda, la perspectiva estudiantil a nivell polític planteja més problemes: és una visió de conjunt que qüestiona el marc, i això no es pot assumir –perque no hi ha arguments socialment legítims per defensar-la-. Es fa el possible per compartimentar i cooptar i si no, sempre queda ladeslegitimació pura i dura: “es tracta d’una minoria violenta i feixista” i l’agressió física.

  L’organització de la lluita del 6M va catalitzar una unió inèdita des de fa anys en el context de la UAB: la confluència parcial entre professorat, treballadors i estudiants. Cadascú dins del seu marc i els estudiants donant cobertura discursiva transversal. Aquesta organització i aprofundiment de l’anàlisi i els arguments ha tingut un ventall de respostes diverses gradualment desplegades:

  

1.        Intentar treure legitimitat als estudiants organitzats en assemblees com a minoria no representativa.

2.        Intentar associar els vells tòpics pre 68 contra l’estudiantat crític: des de la ridiculització fins al desprestigi obert :no en tenen arguments, no en tenen ni idea, fem com si escoltem si res.

3.        Fals diàleg i falsa negociació amb el suport de “figures de poli bo” , figures de falsa mediació sense poder real que intercepten i paralitzen les demandes -a la UAB com abans va desenvolupar el Marti Marin pel que fa als estudiants, al seu càrrec d’Adjunt de Vicerector d’Estudiants, qui va dimitir desprès del 6M-.

4.        Seguiment dels moviments estudiantils mitjantant l’intent de utilització dels becaris de dinamització de centres com a informadors del tamany i debats de les assemblees de facultat i demanant la fragmentació de les assemblees de facultat en assemblees de titulació i la cooptació d’estudiants per al disseny de plans d’estudi.

5.        Criminalitzar als estudiants assemblearis tot extenent com representatiu del conjunt les accions aïllades més controvertides de totes les protestes

6.        Ignorar les lògiques argumentatives del discurs dels estudiants a totes les instàncies: institucionals i extra-institucionals.

7.        Amenaça directa, com per exemple, en relació a la vaga de becaris de col·laboració a la UAB de treure beca per dies de vaga, eliminació de les beques de col·laboració, ...

8.        Censura informativa activa al sí de la institució: negació del dret dels representants d’estudiants d’accedir a les llistes de correu ni tan sols per convocar als seus representats, prèvia censura i recurrent endarreriment en la tramitació quan són “acceptades”.

9.        Permetre la presència de policia secreta sense restriccions als campus.

10.  Agressió física directa. Entrada i càrrega dels Mossos d’Esquadra contra estudiants contra la LOU concentrats pacíficament en horari lectiu a un espai obert del recinte universitari. Bloqueig de la participació d’estudiants a la inaguració d’una nova facultat a la Universitat de Lleida.

11.  Censura activa dels comunicats crítics amb les mesures adoptades pel Rectorat i proporcionar informació sel·lectiva en contextos als quals no es pot contrastar cap dada (carta del rector al personal funcionariat, reunió amb els directors de Departaments a porta tancada)

12.  Obertura d’expedients als estudiants identificats i fer judici polític (no es demanen responsabilitats individuals sobre fets concrets, sino opinions sobre la decisió del Rector pel que fa als Mossos). Mercadeig de les mesures repressives distingint entre estudiants bons i estudiants dolents..

13.  Silenci absolut pel que fa als motius de fons de les mobilitzacions quan no mentir obertament (negació de ferits com conseqüència de la càrrega; danys materials inexistents per part dels estudiants).

El paper dels estudiants en l’aplicació de la LOU: Plans d’Estudi

  
Davant la necessitat d’aplicar i legitimar el que sigui en un temps rècord, el Vicerectorat d’Estudiants recorda amb insistència als Degans que s’han d’aconseguir estudiants i per facilitar la tasca, s’ofereixen llistats d’estudiants que han assistit a títol individual a alguna sessió informatiu- propagandística de la reforma, es regalen crèdits de lliure elecció als estudiants que, al marge de les seves assemblees totes posicionades contra la reforma, vulguin “col·laborar” en dissenyar sense mitjans ni econòmics ni humans els continguts i girs pedagògics revolucionaris (sense cap recurs extra, afegim) que suposa la reforma.

  
El que és més interessant encara és la bona fe dels estudiants, que creuen que negociar un grau és un Pla B –el pla A és aturar la reforma d’arrell-,   no sigui que la reforma s’apliqui igualment. Negociar un grau vol dir accelerar la seva aplicació, no és un pla B es acceptar el Pla.

  Davant el desconcert generalitzat i la manca de informació fluida i no manipulada per part de les institucions acadèmiques (més interessades en tirar endavant els plans d’estudi que de la seva qualitat acadèmica real donat el temps per enllestir-los i els recursos dels que es doten) l’estudiantat decideix participar en aquestes comissions.

  La participació estudiantil als òrgans institucionals és necessària però no donarà el que demanen si persisteix l’actual marc normatiu (Reial Decret, LUC i LOU). La força, resideix a fora de les institucions estamentals i antidemocràtiques de la universitat. La força resideix a la nostra capacitat per informar, concienciar i mobilitzar als nostres companys i als potencials aliats. L’entrada a les Comissions ens brinda l’oportunitat d’obtenir informació, però en cap cas es pot entrar a la lògica de negociació ni per si de cas ni per tenir un pla B. Negociar un grau no és cap pla B des del punt i hora en que accelera l’aplicació del procés de mercantilització dels estudis. Negociar un grau per als companys que entraran l’any vinent a la universitat és privar-los de tenir uns estudis amb les mateixes atribucions professionals que nosaltres, és obligar-les a fer postgraus que nosaltres no necessitem perque ja estem dins dels cicles de llicenciatures. Deixar en herència un grau és una traïció al seu suport en les campanyes contra la privatització de l’ensenyament superior.

  Lliçons de sindicalisme

L’estratègia bàsica des de fa més de vint anys del sindicalisme burocràtic majoritari envers els seus treballadors és no fer mai una lluita ofensiva. És esperar l’atac de la patronal i desprès, negociar dins d’aquest marc la millora del empitjorament. És a dir, s’accepta l’empitjorament a canvi de que no sigui tan dolent (p.e. expedient de regulació de treball d’acomiadament de 1000 treballadors, vinga ho deixem en 500) i desprès ho venen com a victòria.

Si entrem a negociar els graus, estem acceptant la reforma universitària com inevitable i si no més ens fixem en la nostra facultat o en la nostra universitat per avaluar les nostres forces, estem falsejant la realitat. L’aplicació de la reforma, les possibilitats d’aturar el procés van més enllà del nostre camp de visió immediat i els companys Perpinyà, Lleida, de Madrid, Santiago, Grècia, , Burgos, Sevilla, ... ens demostren que no estem sols i que els deixarem sols si no som conseqüents.

Un grau no equival a una llicenciatura. Qualsevol grau, tal com està definit al Reial Decret, és objectivament pitjor que la pitjor llicenciatura que ara tenim i no serà gaire diferent que les actuals diplomatures[3], això si, un any més llarg i sota unes condicions de control del conjunt de la vida de l’estudiant sense precedents, ni tan sols dins l’escola secundària... i a sobre pagant (els crèdits ECTS i l’avaluació continuada= producció sense aturada).

Creure que per tenir quatre anys en lloc de tres millora el contingut i la inserció professional no més passa si no llegim el contingut del Reial Decret. Magisteri, una de les diplomatures “dignificades” amb un grau, té com a regal que sense el postgrau, no es podrà exercir la professió de docent (avui dia un diplomat de magisteri no té que fer el CAP). Dret? Tres quarts del mateix.

  La lluita té els seus resultats, nosaltres vam ser els hereus de les lluites estudinatils del 80 (segona convocatòria, p.e.) i nosaltres podem deixar una altre cosa en herència als que ens segueixen... i lluiten amb nosaltres, els companys i companyes de secundària.

  Conclusió provisional

  La feinada per la derogació de la LOU, de la LUC i del Reial Decret no ha fet més que (re)començar i tenim tota la força de la raó i de la capacitat de mobilització. Les bases que es fixin ara pel que fa a la lluita estudiantil (i transversal amb la resta de sectors universitaris, educatius i serveis públics) de línea política, organitzativa i estratègica seran sobre les quals s’haurà de caminar el curs vinent: la proba de foc de tot plegat per a la nostra generació i per al conjunt de la societat.



[1] D’altra banda, s’ha de fer esment específic a que la veritable raó per a l’aplicació d’un grau de quatre anys a l’Estat espanyol (contra la tendència de la resta de l’EEES de aplicar la modalitat de tres anys) respon a una mirada al continent sud-americà... àrea preferent per a la captació d’estudiants pels màsters (en quina llengua?) i d’altra banda, àrea de negoci preferent per al grup Universia (plataforma “universitària” del Banc Santander que entre d’altres activitats lúdiques promou el concurs de bellesa Universia entre les universitàries xilenes).

[2] Encara s’atreveixen a dir fins i tot el Conseller d’Universitats, sense ser capaços d’esmentar quina directriu és la que ens obliga, senzillament perque no existeix

[3] Pel que a les enginyeries industrials, ara les enginyeries tècniques i superior tenen les mateixes atribucions professionals (RD 1986) . La definició de Grau que fa el Reial Decret i les línees dels Llibres Blancs situen les atribucions professionals als Màsters. Enlloc d’equiparar la tècnica a al Màsters s’està desenvolupant una equiparació a la baixa.

http://especialbolonya.wordpress.com/avis-urgent/

dissabte, 8 de novembre de 2008

ANÀLISI ELECTORAL- PART III


ANÀLISI ELECTORAL – PART III.

Ja tinc molt clar que el PLA no té cap intenció de guanyar. Els que han acceptat al Albert Pintat com a candidat, entenen que el millor de tot és fugir. Els que no l’han acceptat, no votaran ni al seu propi Partit.
Els Verds, van al seu aire, subvencionats un cop més per el PLA ? Segurament aquest cop no caldrà. Qui pagarà l’any que ve la campanya Verda ? Ai, ai, ai ...
R.D. (Res Definit), pel seu compte segur que no aniran, doncs no tenen ni compte ni conte per explicar. Però amb un “morro” que se’l trepitgen de ben segur que s’afegiran a qualsevol plataforma, Partit o grup... que no sigui el Socialdemòcrata, és clar.
CDA, si es que encara esta viu quant arribin les eleccions, continuarà pensant que encara son algú ? Amagaran el cap sota l’ala, o els seus Barons es tragaran finalment el seu orgull d’extrema dreta, apuntant-se a un lloc o altre ?
Segle19, gairebé 18. Ja ni existeix. Una banda estarà amb UNC, una altra banda estarà amb el PLA, i quatre gats amb el que quedi de CDA. I més de un, a casa seva com si no hagués fet res, o no hagués existit mai.
Molta gent de CDA o Segle19-1 no cal ni que desapareguin, doncs no han sortit mai en cap fotografia.
UNC ???
Existeix realment ? Te algun líder ? El seu portaveu, que per cert està indefinit, parlarà mai per a dir quelcom ? Es tracta d’una banda de “pardillos” sumats a una banda de descontents del PLA ? Es una plataforma ? Es un Partit ? Es realment fum, esperant “l’encenedor diví” que posi foc a la flama salvadora del País ?.
UNP ? Ho sento molt company, però sou una colla d’amics que restaran uns quants vots. A qui ? Ja es veurà.
A tot això, tant un Sr. d’Escaldes, com un altre Sr. d’Ordino, es van fent el “longuis”, i resulta que ells són la “clau”.

Que queda ?

Doncs gràcies a tots plegats, tant sols el PS.
Amb el seu amo i Senyor, que fa tant sols quatre dies regirava cel i terra per trobar candidats, sempre fora del seu Partit es clar. I tot de cop es trobarà amb la victòria.
Moltes gracies a tots plegats.

divendres, 7 de novembre de 2008

Amb la banca hem topat

Aquesta noticia llegida al Bon Dia més que perplex m'ha deixat flipant.

Es tracta de que els cònsols (un cònsol a Andorra és el cap d'un Comú, semblant a un ajuntament però amb moltes més competències) van proposar una possible baixada dels interessos dels crèdits bancaris contractats. Els bancs han respost negativament, i un dels arguments que han donat és que “no es pot comparar un préstec petit”, com els que paga un ciutadà corrent, amb els “crèdits a llarg termini i de grans quantitats” als quals fan front les administracions locals. I és que, segons el director general de l’ABA, aquest diferencial en els interessos ve donat també pel fet que les administracions públiques canvien de mans tot sovint, i això suposa una pèrdua de garanties de pagament a les entitats bancàries, a diferència dels préstecs a particulars.

O sigui, que l'ABA (la dels banquers, no la dels bombers), ens tracta de poc menys que de república bananera. Segons això si un partit diferent de l'actual guanyés les eleccions podria deixar de pagar els deutes. Allò que a altres llocs en diuen 'corralito' aquí li podríem dir el cortalet.

Espero que algun d'aquests polítics que tenen la pell tan fina respondrà degudament, sobretot aquell que va escriure un article a un diari per respondre a les crítiques a la seva gestió que li va fer un particular.

Encara que permeteu-me que ho dubti. Mentre a molts països occidentals els estats deixen diners als bancs per ajudar-los a superar la crisi actual, aquí és al revés, totes les administracions públiques estan endeutades fins les celles amb els bancs, si no fos així ja fa temps que estarien en fallida. O sigui que a callar i a deixar que et tractin injustament (o no?) de morós.


I finalment, per contribuir una mica al pànic global, afegeixo un vídeo que he trobat al blog de l'amic Moisès Rial.

Es tracta de gent protestant a la Puerta del Sol, en ple centre de Madrid, perquè un banc on havien dipositat diners amb la promesa de grans beneficis ara no els vol tornar amb l'excusa de que els ha invertit a Lehman Brothers. Aquest argument de què 'no et pago si no cobro' l'he vist moltes vegades en el món de la construcció però jo em pensava que la banca era una cosa més seria.

La gravació ja té uns dies i possiblement la cosa s'hagi arreglat, no ho sé, però és un símptoma de què alguna cosa va malament al país que diu tenir el millor sistema financer del planeta, a part del nostre, of course.


diumenge, 7 de setembre de 2008

O tots moros o tots cristians (versió curta)

Fa uns mesos el govern d'Andorra va signar amb la Santa Seu un Concordat, recordo que hi va haver una mica d'enrenou per part del partits de l'oposició, encara que si recordem que un dels nostres caps d'estat o Coprínceps és el Bisbe de la Seu tampoc és tan estrany que procurem estar bé amb el Vaticà.

El Partit Socialdemòcrata d'Andorra va sol·licitar un dictamen al Tribunal Constitucional sobre el Concordat i la possible contradicció entre la Carta Magna (àlies Constitució) i un article de l’acord amb la Santa Seu referent a l’ensenyament de la religió.

Segons el Diari d'Andorra la lectura del Constitucional, malgrat acabar amb una desestimació explícita, deixa clar que cal oferir la religió catòlica en horari escolar “de forma obligatòria només a l’Escola andorrana”.

El PSDA s'ha mostrat plenament satisfet. “Vaig arribar preocupat i me’n vaig molt content.” “L’únic que puc dir és que l’aute no tan sols em satisfà, sinó que m’aclareix un dubte”. “El que fa el tribunal, exercint el seu paper d’intèrpret suprem de la Constitució, és dir que aquí no es pot posar en qüestió ni la llibertat de consciència ni la laïcitat de l’Estat”. Els socialdemòcrates van assegurar ahir que l’aute “és, doncs, un exemple de normalitat democràtica i constitucional”

O sigui, que el Tribunal Constitucional dicta un aute que discrimina entre els sistemes educatius d'Andorra, hem de recordar que n'hi han tres, el francès, l'espanyol i més tard s'hi va afegir l'andorrà. A l'Escola Andorrana serà obligatori oferir la religió catòlica en horari escolar i a les altres escoles no.

És molt conforme a la Constitució aquesta discriminació? Jo sempre he pensat que la llei és la mateixa per a tothom i que una institució estrangera s'ha d'adaptar a les lleis del país.

I també sempre he pensat, innocent de mi, que l'esquerra era igualitària. O és que potser el PSDA no és d'esquerra?

dimarts, 26 d’agost de 2008

Reflexions de Jaume Fàbrega, gastrònom de la cuina dels Països Catalans

En el marc de l´Universitat Catalana d´Estiu, on Andorra hi participa amb cursos, el gastrònoms ens parla dels elements comuns de la cuina dels Països Catalans i l´evolució des de Jaume I fins a Ferran Adrià:

dijous, 21 d’agost de 2008

Reflexions de Jordi Martí Font

En el marc de l´Universitat Catalana d´Estiu en Jordi Martí, coordinador de la revista Catalunya, ens parla del món llibertari en relació a l´independentisme, l´anarcoindependentisme, i el sindicalisme català al conjunt dels territoris de parla catalana, opinant situació sindical i laboral andorrana en concret,entre d´altres en el vídeo següent:

dilluns, 28 de juliol de 2008

Fundació Ramon Llull: que continuïn les edicions!

En resposta a l'article d'opinió intitulat 'Primera o segona edició' del senyor David Claverol Mailhos publicat a la secció "Tribuna" del Diari d'Andorra de 23 de juliol de 2008

Sóc andorrà, fill de catalans. D'aquí em ve la meva llengua materna: el català. Estic casat amb una alemanya. Parlo català amb els meus pares i amb els meus fills. Parlava català amb els meus quatre avis. Parlo castellà amb la meva dona, malgrat que ella parla el català perfectament, perquè aquesta va ser la nostra llengua de comunicació primera. Els meus fills, per tant, també són bilingües. Vaig aprendre a parlar castellà a les Escuelas Españolas de Andorra la Vella. Jo també, com el senyor Claverol, defenso la llengua del meu país. Però, tot això —la meva intranscendent història de filiacions i adopcions lingüístiques, d'imposicions i tries—, què deu tenir a veure amb la Fundació Ramon Llull? No ho sé ben bé, però de manera anàloga s'iniciava l'escrit 'Primera o segona edició.' Em figuro que és un sistema de pretesa legitimació d'allò que es dirà seguidament. Sobretot, això de sóc andorrà.

Cal avisar que el primer que em molesta de l'article de Claverol és que es refereixi contínuament al senyor Josep Lluís Carod-Rovira pel nom castellà Don José Luis. Em fa ràbia perquè està clar que Don José Luis no és el seu nom. Així ho ha manifestat l'implicat repetidament en públic. A Carod-Rovira l'ofèn que li diguin un nom castellà que no és el seu. Per tant, l'ús que en fa Claverol és clarament ofensiu. És aquesta la manera que té de defensar la idea de no-imposició, de la qual acusa precisament el partit i el govern als quals pertany Carod-Rovira? És aquesta la millor manera que té Claverol de defensar la llengua —i el cito— de "l'únic país on el català és la llengua oficial"? Paradoxal, com a mínim, la innecessària manca d'elegància.

La Fundació Ramon Llull depèn per part catalana del Govern de la Generalitat de Catalunya i, parcialment, d'ERC, de la mateixa forma com depèn per part andorrana del Govern d'Andorra i, totalment, del PLA. No veig on pugui raure el problema. La confusió, en aquest punt estic d'acord amb Claverol, és tota seva. El Govern de la Comunitat Autònoma de València —per què no volen dir-se País Valencià?— no mou fitxa per formar part de la Fundació Ramon Llull perquè és del PP, partit al qual mai no ha interessat un borrall la defensa de la llengua catalana (ja no parlem de la suposada entelèquia coneguda com a llengua valenciana, refutada segons qualsevol criteri de classificació lingüística mínimament seriós).

No sé a què treu cap això de criticar la barreja de política i cultura. La cultura i la política han estat sempre barrejades. La llengua és cultura. La lluita per la defensa de les llengües dels diferents territoris sempre ha estat motiu de controvèrsia política a estats com Espanya i França. Un dels grans motius de controvèrsia. Potser Claverol pensava que la creació d'un ens cultural que gestionés assumptes relatius a una unitat cultural articulada a partir d'una llengua compartida seria asèpticament apolítica i, per extensió, acultural. Pensava en una inpossibilitat.

Per cert, voldria recordar-los —perquè en el seu article, Claverol va oblidar mencionar-ho— que en la famosa primera edició el Govern Balear no es va afegir a la iniciativa justament quan era regit pel PP. Precisament perquè era regit pel PP. Si ara s'hi ha incorporat és arran d'un canvi de color polític que així ho ha propiciat. Això només confirma el que deia més amunt: sempre s'han barrejat la política, la ideologia, la defensa de certes realitats lingüístiques tradicionalment menystingudes pels governs centrals estatals o, fins i tot, el menysteniment d'aquestes realitats per part d'alguns governs regionals.

Afirmar que a Catalunya es persegueix la llengua espanyola és poc menys que un capgirament de la realitat quan creixentment llegim com de difícil resulta fer una vida normal i plena en català, com d'impossible resulta intentar evitar que l'ús social del català continuï descendint en picat. En tot cas, la impressió que em fa a mi és que en certs àmbits simplement es comença a prendre consciència política de la necessitat improrrogable de defensar el català com a llengua que hauria de poder emprar-se en qualsevol lloc, moment, estament, situació o institució, cosa que sembla que no acaba d'estar garantida mai del tot a Catalunya (no parlem de l'àmbit de la justícia, per exemple; no parlem del campi qui pugui entre les empreses privades). I sí, és lògic pensar que si s'impulsa l'ús del català a tots nivells i se li acaba atorgant un prestigi del qual no sempre ha gaudit, el seu ús social pugui augmentar. Dit d'una altra manera: segur que si no es fa la feina d'impuls que cal, el seu ús continuarà davallant en barrina.

Per cert, això que a Andorra som trilingües pot ser cert en molts casos, però no precisament en les tres llengües en les quals potser estava pensant el senyor Claverol, donada la seva biografia. Independentment d'això, també a Andorra cal un impuls constant i decidit al català. No serveix de res vanagloriejar-se de bi- o trilingüisme quan som un país tradicionalment receptor d'immigració. Ser l'únic estat sobirà del món en el qual es té el català com a única llengua oficial tampoc no ens immunitza de res. Ans al contrari, hauria de ser una gran responsabilitat. (I podem parlar de l'ús social del català a Andorra quan vostès vulguin.) Com a estudiós, apassionat i ensenyant de llengües —he estat docent de català, castellà i anglès— de vegades em pregunto si un ús excel·lent tirant a impecable de la pròpia llengua no ajudaria molt la població a ser molt més primmirada, exigent i també excepcional en altres idiomes. El rigor, la consciència i el treball haurien de començar al propi hort. Mai em flagel·lo prou a causa de la meva ignorància del català, però tampoc mai no deixo de mirar d'aprendre i millorar.

La nostra llengua nacional, el català, no és, com el seu nom indica, una propietat exclusiva d'Andorra. El senyor Claverol, jo mateix i qualsevol altre andorrà faríem molt bé de no oblidar mai que formem part d'una realitat cultural en la qual estem integrats i que en el seu vessant lingüístic dóna peu a la llengua catalana, que compartim amb altres territoris. Afirmar "com a andorrà no necessito la vostra ajuda per donar prestigi a la meva llengua nacional" és omplir-se la boca de paraules buides. Si, com deia John Donne, no man is an island ('cap home és una illa'), tampoc cap estat intel·ligent del món hauria d'aspirar a ser-ho. Fer pinya per defensar el que compartim és capital. No oblidem que les relacions, tant polítiques com personals, es basen en un quid pro quo constant. No vàrem anar convidats a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 només com a andorrans, sinó com a representants d'una cultura que no ens és de titularitat exclusiva. Ni formem part del patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya perquè sí. Ni estem plantejant-nos poder enviar alguna mostra d'escultura realitzada per andorrans a la Biennal d'Art de Venècia treballant en solitari. Aquests projectes es poden tirar endavant només perquè el Govern d'Andorra treballa mancomunadament amb altres governs amb qui compartim llengua, també representants legítims de la voluntat dels seus respectius pobles. I a mi, personalment, em sembla molt bé.

També al blog de l'autor: David Gálvez Casellas.

divendres, 25 de juliol de 2008

Toco y se gausos

Toca-hi si goses! Aquesta era l'orgullosa divisa de la Casa de Foix, durant anys Coprínceps d'Andorra. Sembla ser que apareix en algun escut antic d'Andorra encara que actualment la divisa oficial a l'escut és en llatí: VIRTUS UNITA FORTIOR (La unitat és la virtut dels més forts). Que ningú s'espanti, no penso fer cap escrit en llatí ni tampoc en gascó, no en seria capaç, de blogs en gascó alguns companys Blogaires del Pirineu en fan de molt bons.

Al Diari d'Andorra del 23-07-08 es va publicar una opinió del Sr. David Claverol Mailhos titulada Primera o segona edició?. Us aconsello llegir-la íntegrament.

He de dir que la lectura d'aquest article m'ha deixat una impressió desagradable, com un mal sabor de boca, intentaré explicar el per què mirant de no fer-ho massa llarg.

La Fundació andorrana Ramon Llull ha nomenat Josep Bargalló director i Josep Lluis Carod Rovira vicepresident. Els dos són polítics catalans d'Esquerra (abans ERC).

A partir d'aquí comença l'espectacle. Anomena Don José Luis a Carod Rovira tot recordant-nos "rendez-vous dangereux" (cites perilloses) a Perpinyà. Citant el diari espanyol El Mundo ens explica com s'està perseguint l'espanyol a Catalunya.

"En aquesta segona edició de la fundació andorrana Ramon Llull, Andorra ha perdut el nord, ens estem venent a la comunitat autònoma de Catalunya i a les aspiracions nacionalistes d’ERC, que faran tot el possible per realitzar totes les seves idees a través de nosaltres, una fundació andorrana, ja que gràcies a Déu se’ls han frenat les seves aspiracions des de Madrid (les negretes són meves). Ara ens to­ca a nosaltres no deixar-nos engo­lir pels catalans i no deixar que ens utilitzin com a vehicle per a les seves reivindicacions nacionalistes, i proclamacions sobiranistes."

Ara jo em poso a la pell d'un català, partidari o no d'ERC i em pregunto quina serà la seva reacció al veure a un diari andorrà aquestes tesis dignes de l'espanyolisme més caspós, tipus COPE per entendre'ns. Suposo que alguns s'hi faran un fart de riure però altres s'emprenyaran com una mona. És això el que ens interessa? Mentre estem plorant perquè estem perdent el turisme britànic, ens podem arriscar a perdre també turisme català? Perquè no ens enganyem, més d'un català s'ho pensarà dues vegades abans de venir a gastar-se els diners a Andorra.

"Dues banderes sobre la taula, l’andorrana i la catalana. Què en deuen pensar a Madrid i a París?"

Ja fa uns quants anys que som un Estat independent i lliure, amb seient a les Nacions Unides i ambaixades per diversos països. Podem estar o no estar d'acord amb l'actuació del nostre Govern però és completament lliure de reunir-se amb qui li doni la gana i posar les banderes que vulgui. O és que potser els nostres veïns ens venen a explicar amb qui es reuneixen i quines banderes hi posen? A mi em preocupa més el que pensen a Madrid i a París del fet de que encara estem a la llista de l'OCDE de paradisos fiscals.

Mentre alguns es preocupen tant de que no ens envaeixin els catalans, el que sents parlar més cada dia als carrers d'Andorra és aquest idioma suposadament perseguit a Catalunya, no us feu cap il·lusió que quan el català s'extingeixi a Catalunya no durarà molt més a Andorra, o us penseu que un microestat com el nostre amb menys de cent mil habitants hi podrà fer res?

El Consell General dels Pirineus Orientals a França (Rosselló o Catalunya Nord, com vulgueu) ha demanat i obtingut l'ingrés a la Fundació Ramon Llull, la ciutat de l'Alguer a l'illa de Sardenya (Itàlia), municipis catalanoparlants d'Aragó i de València també s'hi han interessat, i s'espera que l'any que ve pràcticament la totalitat dels territoris de parla catalana s'hi hauran incorporat.

Com a andorrà em sento orgullós que el meu país de 80.000 habitants aculli una institució com aquesta que acabarà representant a uns 10 milions. A part de prestigi i coneixement del país això generarà llocs de treball, congressos amb totes les repercussions econòmiques i canviarà una mica la imatge d'una Andorra de pistes d'esquí i botigues per comprar formatge.

També com a andorrà em sap greu que un altre andorrà ens tracti d'una mena de 'tontos útils' que afavorim la invasió del país pels pèrfids catalans encapçalats per Don José Luis. Aquest any celebrarem el 730 aniversari del Primer Pariatge i des de llavors han passat Reis Catòlics, emperadors, reis de França i Navarra, guerres europees, Revolució Francesa, Napoleó, guerres carlines, 2 guerres mundials, guerra civil espanyola, algun intent del Franco de ficar-nos les urpes al damunt, i som aquí i hi serem encara per molts anys.

Si algun dia es presenta un escamot de Mossos d'Esquadra a envair-nos, cosa que dubto ja que els pobres prou feina tenen posant multes de tràfic, els convidarem a visitar el nostre meravellós país, la Vall de Sorteny, la Vall del Madriu, a esquiar, a veure botigues, a pujar al Tobotronc. I si no n'hi hagués prou farem una pancarta ben gran a la frontera del riu Runer amb la divisa de Foix: Toca'm si goses!, i si gosen ja ens defensaran els nostres amics francesos, com han fet sempre fins ara.

divendres, 11 de juliol de 2008

El debat sindical a Andorra. Els Països Catalans no volem la directiva europea de l


Certament sovint la vessant europea d´Andorra i el seu ingrés és un tema com a país petit a Europa i les majors virtuts de no ser-hi per allò de la independència o la comoditat de no supeditar-se a major transparència o formalització d´un estat de dret democràtic consolidat legislativament, supeditant-se a les normes i directives marc que suposaria entrada a UE , còmode per molts altres el no ser-hi , tot i adoptar-ne la moneda com a pròpia i sovint benvinguda a entitats financeres andorranes, com els estats veïns que si que hi són a l´euro, Andorra no ha d´estat absent i fer la vista grossa a la europa liberal que pretén desregular les condicions laborals.
És un debat pendent a Andorra, i que està a anys llum d´equiparar-se en condicions minimes amb legislacions veïnes, que hauria d´esdevenir un dels punts de debat, més enllà que el sindicalisme andorrà i la seva legitimació social, política, garant de denúncia de la gent desafavorida, de denúncia de les desigualtats socials i receptes per afrontar-les i els reptes per legislar un marc andorrà de relacions laborals que doti una seguretat social andorrana potent , una inspecció de treball eficient i uns mecanisme de participació dels treballadors/es i garanties socials, subsidis , assistència social, cobertures per malaties, que assenyalen l´RH d´una societat cohesionada no basada en l´acumulació de grans riqueses, i en favor d´unes classes populars, amb salaris dignes per tal que siguin el motor de l´economia i la justicia social d´Andorra, que a tingut pinzellades sobre la llei sindical des dels Verds amb formulació i del PS, en relació regulació a la llei i el dret de vaga i posicions incomprensibles en un estat modern com posicionaments del president del Centre Democràtic Andorrà (CDA) en contra de la regulació del dret de vaga, que és tant com negar aquest dret fonamental, segons manifestava Enric Tarrado que "no era necesari en aquest moments". Qui si que necesiten un marc Andorrà de garanties i de prevenció són els 16 treballadors/es a Andorra que cada dia pateixen accident a la feina.
Per alguns, el feudalisme constitucional és preten articular amb afirmacions d´aquesta eloqüència o amb l´cotament de representació sindical per oficialitzar-ne un. El propi president de la PIME, Marc Aleix, reconeixia la degradació del sector turístic i comercial el 2007, i aquesta constatació s aprofundeix per la manca de garanties laborals, salaris dignes i capacitat de representativitat real dels treballadors/es a empreses petites i grans, fomentant-se precarietat i les condicions draconianes , que accepten determinada immigració per supervivència i que porten a empitjorar la prestació de serveis de qualitat que demanen els visitants i compradors que visiten Andorra, que hauria de fer reflexionar els sectors socioeconòmics del canvi de model de qualitat, cal treballadors/es formats, capacitat i amb salaris acord a aquestes qualitats que donin prestigi i reconeixement dels visitants i impliqui els mateixos en el futur col.lectiu de l´empresa, corresponsablement amb els emprenedors i empresaris andorrans. I es que fins i tot l´Associació de Contractistes d´Obra reconeix la rotació de plantilles laborals arriba al 40% a Andorra als 2 anys. La millor dotació i articulació de la CASS andorrana(Seguretat social andorra) i una fiscalitat que li donin musculatura econòmica evitaria majors desigualtats socials en moments de crisi globals actuals i generaria una oportunitat d´apostar per model nòrdic de justícia social i equitat. Qüestió de voluntat política.
Capitols polèmics com la legislació unilateral de la Llei de Funció Pública, delaten la manca de diàleg constructiu, si finalment tira endavant. La internacionalització de la situació laboral a Andorra, davant el món deixa el país Andorrà en situació de debilitat davant socis europeus i mundials que l´acosta més al segle XIX que al segle XXI, que pot tancar portes a posibilitats de apropar els millors treballadors al país i assenyala la inacció governamental en aquest sentit, com a corresponsable de la situació que debilita al conjunt del país , a menys que es prenguin mesures efectives i legislatives que donin un tomb.
I aquest debats pendents, no és exempt d´observar posicionaments com el de Sindicalistes x la Sobirania, que aglutina a més de 500 treballadors/es d´arreu dels Països Catalans en contra de la directiva europea de les 65 hores:
foto
11.07.2008
L'EUROPA DEL CAPITAL VOL FER-NOS RETROCEDIR UN SEGLE

ELS PAÏSOS CATALANS NO VOLEM LA DIRECTIVA EUROPEA DE LES 65 HORES

  • El passat 9 de juny els ministres de Treball dels 27 països de la Unió Europea van aprovar un text de Directiva europea que autoritza als Estats membres a canviar la seva legislació i permetre acords individuals per allargar la jornada setmanal de treball fins a les 60 hores (65 en el cas dels col•lectius que fan guàrdies, com el personal sanitari i altres). L'única garantia que li quedaria al treballador és el descans obligatori d'11 hores. D'aquesta forma, com el límit de 60 hores s'estableix com una mitjana de tres mesos, les hores treballades a la setmana podrien arribar fins 78 (13 hores de treball i 11 de descans diàries). Aquesta Directiva indigna ha de passar ara pel Parlament Europeu per a la seva aprovació definitiva.
  • La Directiva representa un retrocés històric de drets. El 1917 els governs es van veure obligats a acceptar una jornada setmanal màxima legal de 48 hores com a conseqüència d'una llarga lluita del moviment obrer internacional per les 8 hores. Ara, gairebé un segle després, volen ampliar el màxim legal a 60 hores setmanals. I no és només la brutal prolongació de la jornada, sinó la seva imposició a través de l'acord individual entre l'empresari i el treballador, trencant els convenis i passant per sobre de la representació col•lectiva dels treballadors.
  • L'UE deixa en evidència el seu caràcter d'instrument del capitalisme europeu i el destí que aquest ens ofereix als treballadors. Aquest és el seu "model social europeu". El dels mateixos que volen allargar l'edat de jubilació als 70 anys i privatitzar les pensions; els mateixos que pretenen acabar amb les conquestes socials i privatitzar els serveis públics, els mateixos responsables d'altres directives com la que estableix els 18 mesos de tancament per ordre administrativa per als 'sense papers' fins a la seva expulsió, el tancament de menors i els cinc anys de prohibició per als expulsats abans de poder tornar a Europa.. Sota el capitalisme, l'avenç de la ciència i la tecnologia, lluny de servir al progrés social, serveix per fer-nos retrocedir el segle passat i portar la Humanitat a un atzucac.
  • El Govern estatal de Zapatero, ni tan sols no ha votat en contra en la reunió de ministres de l'UE, sinó que s'ha abstingut, mostrant fins on arriba la seva oposició. Entre els promotors de la Directiva estan, al costat dels partits de la dreta europea, partits com el laborista o la socialdemocràcia alemanya, deixant en evidència la seva completa degeneració.
  • Les lluites de França i altres llocs han portat a les 35 h setmanals en els anys 90, així com el sindicalisme i l'esquerra que no s'enfronta al capital ens portaran a les 65h. Des de Sindicalistes x la sobirania, instem a les Confederacions europees i mundials de sindicats que denunciïn i facin accions concretes en contra de la directiva Europea de les 65 hores setmanals (93/104/EC).Instem als representants sindicals a demanar a la classe treballadora de tota Europa que ens plantem d'una vegada i alcem la nostra veu, i així fer veure a aquests malnomenats "líders polítics europeus" tot lo mal encaminats que van amb aquestes polítiques laborals regressives.
  • Davant de la Directiva proposada és urgent que tot el sindicalisme europeu, sense excepció, convoqui una vaga general de protesta a tota l'UE per impedir aquest brutal abús. Cridem a tota l'esquerra sindical a treballar des de ja de forma unitària, aquí i a escala europea, per impulsar una resposta i organitzar un moviment massiu en favor de les mesures necessàries per forçar el Parlament europeu la retirada de la Directiva.
  • La Unió europea neoliberal vol imposar les 65 hores setmanals i eliminar la limitació de 8 hores. I ho ha començat a fer amb l’acord de 27 estats, a través del consell de Ministres de Treball de torn, i amb l’abstenció del govern espanyol, s’ha abstingut en un dels atacs més greus als treballadors/es d’aquest país esdevenint ,per passiva, còmplice de la situació actual al tenir oportunitat d’oposar-s’hi i no fer-ho, afectant els drets dels treballadors/es dels Països Catalans.
  • La conquesta de les 8 hores, que en el cas català, fou a través de la vaga de la Canadenca el 1919, on un dels protagonistes en fou Salvador Seguí, té les hores comptades en ple segle XXI, obrint la porta a una total desestructuració de la vida laboral i familiar de més de 450 milions de ciutadans i treballadors/es de la Unió Europea , (13.4 milions d’ells als Països Catalans).
  • Què suposarà aquesta directiva que ha d’aprovar properament el Parlament Europeu? En primer lloc, un major "dumping social" dins la UE. Les multinacionals pressionaran als governs per incrementar la setmana laboral per dos vies: l’amenaça de deslocalització, i la possibilitat d’implantació sempre i quan augmenti la jornada laboral.
  • Per altra cantó, l'utilizació de la directiva Bolkenstein (que, tot i que encara no està aprovada plenament, s’aplica de facto), que suposa permetre a les empreses l’aplicació de la legislació laboral del país d’origen dels treballadors que contracti, encara que estiguin en un altre país. La Cort Europea de Justícia ha dictat tres sentencies favorables a subcontractes que exercien aquestes pràctiques a Alemanya, Suècia i Finlàndia (casos Laval i Viking).
  • Si un país incrementa la setmana laboral fins les 65 hores podrà "exportar" treballadors/es a qualsevol punt de la UE. Aviat veurem diferències en la jornada laboral de més de 25 hores entre uns i altres treballadors/es. Els Estats membres podran modificar la seva legislació i permetre que els treballadors arribin a acords individuals amb el seus empresaris sobre la duració de la jornada, fins un màxim de 60 hores setmanals en casos generals i de 65 en els casos especials como els metges. Aquest temps es computa com promig durant tres mesos, el que significa que les jornades podran arribar fins les 78 hores.
  • La directiva contempla a més que les hores que els metges dormin en l’hospital durant les seves guàrdies, seran comptabilitzades com temps de descans. En quant als treballadors/es d´ETTs perden tots els seus drets: estaran quatre mesos sense ésser considerats assalariats , per tant, sense cap protecció, ni possibilitat d’exigir el compliment de les lleis laborals.
  • El capitalisme ha arribat a un punt d’expansió tal i laminació dels drets laborals que no sembla tenir aturador, i per això els grups transnacionals tenen eines institucionals com la Unió Europea que utilitzen a través dels ministres de treball de torn, per imposar mesures regressives . A l’estat espanyol és limitat a 40 hores setmanals fins ara, i la directiva, es pot endarrerir, però és d’aplicació als estats membres de la UE. I encara que no ho fos, com hem dit abans, la pressió dels lobbies patronals acabarà per imposar-se.
  • Ens sobren els motius de reclamar un marc català de relacions laborals que articulin i garanteixin els drets laborals dels més de 5 milions de treballadors/es d’arreu dels Països Catalans, davant intents que ens pretenen laminar la nostra dignitat com a treballadors/es, davant d’un estat espanyol, que més enllà de la gesticulació per passiva, admet la laminació de conquestes laborals històriques, amb el vist-i-plau d’un ministre de l’Hospitalet, Celestino Corbacho. I alguns es fan dir encara "socialistes".
  • Mentre s’especula amb preus d’aliments bàsics, el Banc Central Europeu sense control democràtic no para d’augmentar el preu del diner i de l'euribor de les hipoteques, i la gent no arriba a fi de mes, els treballadors/es catalans tindrem clar que una altra Europa és possible, sense aquesta Unió Europea liberal i que el que ens cal (en el terreny laboral també) és exercir el dret a decidir.
  • Els adherits a aquesta causa ens comprometem a difondre les conseqüències d’aquesta Directiva de la UE i a denunciar el col•laboracionisme de la suposada "esquerra espanyolista" que s’equipara al liberalisme de Tony Blair, Angela Merkel i de Nicolas Sarkozy de la mà de José Luis Rodriguez Zapatero en contra de la dignitat dels treballadors catalans i el seu dret a decidir sobre el nostre marc sobirà de relacions laborals.
www.sindicalistesperlasobirania.cat