dilluns, 28 de juliol de 2008

Fundació Ramon Llull: que continuïn les edicions!

En resposta a l'article d'opinió intitulat 'Primera o segona edició' del senyor David Claverol Mailhos publicat a la secció "Tribuna" del Diari d'Andorra de 23 de juliol de 2008

Sóc andorrà, fill de catalans. D'aquí em ve la meva llengua materna: el català. Estic casat amb una alemanya. Parlo català amb els meus pares i amb els meus fills. Parlava català amb els meus quatre avis. Parlo castellà amb la meva dona, malgrat que ella parla el català perfectament, perquè aquesta va ser la nostra llengua de comunicació primera. Els meus fills, per tant, també són bilingües. Vaig aprendre a parlar castellà a les Escuelas Españolas de Andorra la Vella. Jo també, com el senyor Claverol, defenso la llengua del meu país. Però, tot això —la meva intranscendent història de filiacions i adopcions lingüístiques, d'imposicions i tries—, què deu tenir a veure amb la Fundació Ramon Llull? No ho sé ben bé, però de manera anàloga s'iniciava l'escrit 'Primera o segona edició.' Em figuro que és un sistema de pretesa legitimació d'allò que es dirà seguidament. Sobretot, això de sóc andorrà.

Cal avisar que el primer que em molesta de l'article de Claverol és que es refereixi contínuament al senyor Josep Lluís Carod-Rovira pel nom castellà Don José Luis. Em fa ràbia perquè està clar que Don José Luis no és el seu nom. Així ho ha manifestat l'implicat repetidament en públic. A Carod-Rovira l'ofèn que li diguin un nom castellà que no és el seu. Per tant, l'ús que en fa Claverol és clarament ofensiu. És aquesta la manera que té de defensar la idea de no-imposició, de la qual acusa precisament el partit i el govern als quals pertany Carod-Rovira? És aquesta la millor manera que té Claverol de defensar la llengua —i el cito— de "l'únic país on el català és la llengua oficial"? Paradoxal, com a mínim, la innecessària manca d'elegància.

La Fundació Ramon Llull depèn per part catalana del Govern de la Generalitat de Catalunya i, parcialment, d'ERC, de la mateixa forma com depèn per part andorrana del Govern d'Andorra i, totalment, del PLA. No veig on pugui raure el problema. La confusió, en aquest punt estic d'acord amb Claverol, és tota seva. El Govern de la Comunitat Autònoma de València —per què no volen dir-se País Valencià?— no mou fitxa per formar part de la Fundació Ramon Llull perquè és del PP, partit al qual mai no ha interessat un borrall la defensa de la llengua catalana (ja no parlem de la suposada entelèquia coneguda com a llengua valenciana, refutada segons qualsevol criteri de classificació lingüística mínimament seriós).

No sé a què treu cap això de criticar la barreja de política i cultura. La cultura i la política han estat sempre barrejades. La llengua és cultura. La lluita per la defensa de les llengües dels diferents territoris sempre ha estat motiu de controvèrsia política a estats com Espanya i França. Un dels grans motius de controvèrsia. Potser Claverol pensava que la creació d'un ens cultural que gestionés assumptes relatius a una unitat cultural articulada a partir d'una llengua compartida seria asèpticament apolítica i, per extensió, acultural. Pensava en una inpossibilitat.

Per cert, voldria recordar-los —perquè en el seu article, Claverol va oblidar mencionar-ho— que en la famosa primera edició el Govern Balear no es va afegir a la iniciativa justament quan era regit pel PP. Precisament perquè era regit pel PP. Si ara s'hi ha incorporat és arran d'un canvi de color polític que així ho ha propiciat. Això només confirma el que deia més amunt: sempre s'han barrejat la política, la ideologia, la defensa de certes realitats lingüístiques tradicionalment menystingudes pels governs centrals estatals o, fins i tot, el menysteniment d'aquestes realitats per part d'alguns governs regionals.

Afirmar que a Catalunya es persegueix la llengua espanyola és poc menys que un capgirament de la realitat quan creixentment llegim com de difícil resulta fer una vida normal i plena en català, com d'impossible resulta intentar evitar que l'ús social del català continuï descendint en picat. En tot cas, la impressió que em fa a mi és que en certs àmbits simplement es comença a prendre consciència política de la necessitat improrrogable de defensar el català com a llengua que hauria de poder emprar-se en qualsevol lloc, moment, estament, situació o institució, cosa que sembla que no acaba d'estar garantida mai del tot a Catalunya (no parlem de l'àmbit de la justícia, per exemple; no parlem del campi qui pugui entre les empreses privades). I sí, és lògic pensar que si s'impulsa l'ús del català a tots nivells i se li acaba atorgant un prestigi del qual no sempre ha gaudit, el seu ús social pugui augmentar. Dit d'una altra manera: segur que si no es fa la feina d'impuls que cal, el seu ús continuarà davallant en barrina.

Per cert, això que a Andorra som trilingües pot ser cert en molts casos, però no precisament en les tres llengües en les quals potser estava pensant el senyor Claverol, donada la seva biografia. Independentment d'això, també a Andorra cal un impuls constant i decidit al català. No serveix de res vanagloriejar-se de bi- o trilingüisme quan som un país tradicionalment receptor d'immigració. Ser l'únic estat sobirà del món en el qual es té el català com a única llengua oficial tampoc no ens immunitza de res. Ans al contrari, hauria de ser una gran responsabilitat. (I podem parlar de l'ús social del català a Andorra quan vostès vulguin.) Com a estudiós, apassionat i ensenyant de llengües —he estat docent de català, castellà i anglès— de vegades em pregunto si un ús excel·lent tirant a impecable de la pròpia llengua no ajudaria molt la població a ser molt més primmirada, exigent i també excepcional en altres idiomes. El rigor, la consciència i el treball haurien de començar al propi hort. Mai em flagel·lo prou a causa de la meva ignorància del català, però tampoc mai no deixo de mirar d'aprendre i millorar.

La nostra llengua nacional, el català, no és, com el seu nom indica, una propietat exclusiva d'Andorra. El senyor Claverol, jo mateix i qualsevol altre andorrà faríem molt bé de no oblidar mai que formem part d'una realitat cultural en la qual estem integrats i que en el seu vessant lingüístic dóna peu a la llengua catalana, que compartim amb altres territoris. Afirmar "com a andorrà no necessito la vostra ajuda per donar prestigi a la meva llengua nacional" és omplir-se la boca de paraules buides. Si, com deia John Donne, no man is an island ('cap home és una illa'), tampoc cap estat intel·ligent del món hauria d'aspirar a ser-ho. Fer pinya per defensar el que compartim és capital. No oblidem que les relacions, tant polítiques com personals, es basen en un quid pro quo constant. No vàrem anar convidats a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 només com a andorrans, sinó com a representants d'una cultura que no ens és de titularitat exclusiva. Ni formem part del patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya perquè sí. Ni estem plantejant-nos poder enviar alguna mostra d'escultura realitzada per andorrans a la Biennal d'Art de Venècia treballant en solitari. Aquests projectes es poden tirar endavant només perquè el Govern d'Andorra treballa mancomunadament amb altres governs amb qui compartim llengua, també representants legítims de la voluntat dels seus respectius pobles. I a mi, personalment, em sembla molt bé.

També al blog de l'autor: David Gálvez Casellas.

divendres, 25 de juliol de 2008

Toco y se gausos

Toca-hi si goses! Aquesta era l'orgullosa divisa de la Casa de Foix, durant anys Coprínceps d'Andorra. Sembla ser que apareix en algun escut antic d'Andorra encara que actualment la divisa oficial a l'escut és en llatí: VIRTUS UNITA FORTIOR (La unitat és la virtut dels més forts). Que ningú s'espanti, no penso fer cap escrit en llatí ni tampoc en gascó, no en seria capaç, de blogs en gascó alguns companys Blogaires del Pirineu en fan de molt bons.

Al Diari d'Andorra del 23-07-08 es va publicar una opinió del Sr. David Claverol Mailhos titulada Primera o segona edició?. Us aconsello llegir-la íntegrament.

He de dir que la lectura d'aquest article m'ha deixat una impressió desagradable, com un mal sabor de boca, intentaré explicar el per què mirant de no fer-ho massa llarg.

La Fundació andorrana Ramon Llull ha nomenat Josep Bargalló director i Josep Lluis Carod Rovira vicepresident. Els dos són polítics catalans d'Esquerra (abans ERC).

A partir d'aquí comença l'espectacle. Anomena Don José Luis a Carod Rovira tot recordant-nos "rendez-vous dangereux" (cites perilloses) a Perpinyà. Citant el diari espanyol El Mundo ens explica com s'està perseguint l'espanyol a Catalunya.

"En aquesta segona edició de la fundació andorrana Ramon Llull, Andorra ha perdut el nord, ens estem venent a la comunitat autònoma de Catalunya i a les aspiracions nacionalistes d’ERC, que faran tot el possible per realitzar totes les seves idees a través de nosaltres, una fundació andorrana, ja que gràcies a Déu se’ls han frenat les seves aspiracions des de Madrid (les negretes són meves). Ara ens to­ca a nosaltres no deixar-nos engo­lir pels catalans i no deixar que ens utilitzin com a vehicle per a les seves reivindicacions nacionalistes, i proclamacions sobiranistes."

Ara jo em poso a la pell d'un català, partidari o no d'ERC i em pregunto quina serà la seva reacció al veure a un diari andorrà aquestes tesis dignes de l'espanyolisme més caspós, tipus COPE per entendre'ns. Suposo que alguns s'hi faran un fart de riure però altres s'emprenyaran com una mona. És això el que ens interessa? Mentre estem plorant perquè estem perdent el turisme britànic, ens podem arriscar a perdre també turisme català? Perquè no ens enganyem, més d'un català s'ho pensarà dues vegades abans de venir a gastar-se els diners a Andorra.

"Dues banderes sobre la taula, l’andorrana i la catalana. Què en deuen pensar a Madrid i a París?"

Ja fa uns quants anys que som un Estat independent i lliure, amb seient a les Nacions Unides i ambaixades per diversos països. Podem estar o no estar d'acord amb l'actuació del nostre Govern però és completament lliure de reunir-se amb qui li doni la gana i posar les banderes que vulgui. O és que potser els nostres veïns ens venen a explicar amb qui es reuneixen i quines banderes hi posen? A mi em preocupa més el que pensen a Madrid i a París del fet de que encara estem a la llista de l'OCDE de paradisos fiscals.

Mentre alguns es preocupen tant de que no ens envaeixin els catalans, el que sents parlar més cada dia als carrers d'Andorra és aquest idioma suposadament perseguit a Catalunya, no us feu cap il·lusió que quan el català s'extingeixi a Catalunya no durarà molt més a Andorra, o us penseu que un microestat com el nostre amb menys de cent mil habitants hi podrà fer res?

El Consell General dels Pirineus Orientals a França (Rosselló o Catalunya Nord, com vulgueu) ha demanat i obtingut l'ingrés a la Fundació Ramon Llull, la ciutat de l'Alguer a l'illa de Sardenya (Itàlia), municipis catalanoparlants d'Aragó i de València també s'hi han interessat, i s'espera que l'any que ve pràcticament la totalitat dels territoris de parla catalana s'hi hauran incorporat.

Com a andorrà em sento orgullós que el meu país de 80.000 habitants aculli una institució com aquesta que acabarà representant a uns 10 milions. A part de prestigi i coneixement del país això generarà llocs de treball, congressos amb totes les repercussions econòmiques i canviarà una mica la imatge d'una Andorra de pistes d'esquí i botigues per comprar formatge.

També com a andorrà em sap greu que un altre andorrà ens tracti d'una mena de 'tontos útils' que afavorim la invasió del país pels pèrfids catalans encapçalats per Don José Luis. Aquest any celebrarem el 730 aniversari del Primer Pariatge i des de llavors han passat Reis Catòlics, emperadors, reis de França i Navarra, guerres europees, Revolució Francesa, Napoleó, guerres carlines, 2 guerres mundials, guerra civil espanyola, algun intent del Franco de ficar-nos les urpes al damunt, i som aquí i hi serem encara per molts anys.

Si algun dia es presenta un escamot de Mossos d'Esquadra a envair-nos, cosa que dubto ja que els pobres prou feina tenen posant multes de tràfic, els convidarem a visitar el nostre meravellós país, la Vall de Sorteny, la Vall del Madriu, a esquiar, a veure botigues, a pujar al Tobotronc. I si no n'hi hagués prou farem una pancarta ben gran a la frontera del riu Runer amb la divisa de Foix: Toca'm si goses!, i si gosen ja ens defensaran els nostres amics francesos, com han fet sempre fins ara.

divendres, 11 de juliol de 2008

El debat sindical a Andorra. Els Països Catalans no volem la directiva europea de l


Certament sovint la vessant europea d´Andorra i el seu ingrés és un tema com a país petit a Europa i les majors virtuts de no ser-hi per allò de la independència o la comoditat de no supeditar-se a major transparència o formalització d´un estat de dret democràtic consolidat legislativament, supeditant-se a les normes i directives marc que suposaria entrada a UE , còmode per molts altres el no ser-hi , tot i adoptar-ne la moneda com a pròpia i sovint benvinguda a entitats financeres andorranes, com els estats veïns que si que hi són a l´euro, Andorra no ha d´estat absent i fer la vista grossa a la europa liberal que pretén desregular les condicions laborals.
És un debat pendent a Andorra, i que està a anys llum d´equiparar-se en condicions minimes amb legislacions veïnes, que hauria d´esdevenir un dels punts de debat, més enllà que el sindicalisme andorrà i la seva legitimació social, política, garant de denúncia de la gent desafavorida, de denúncia de les desigualtats socials i receptes per afrontar-les i els reptes per legislar un marc andorrà de relacions laborals que doti una seguretat social andorrana potent , una inspecció de treball eficient i uns mecanisme de participació dels treballadors/es i garanties socials, subsidis , assistència social, cobertures per malaties, que assenyalen l´RH d´una societat cohesionada no basada en l´acumulació de grans riqueses, i en favor d´unes classes populars, amb salaris dignes per tal que siguin el motor de l´economia i la justicia social d´Andorra, que a tingut pinzellades sobre la llei sindical des dels Verds amb formulació i del PS, en relació regulació a la llei i el dret de vaga i posicions incomprensibles en un estat modern com posicionaments del president del Centre Democràtic Andorrà (CDA) en contra de la regulació del dret de vaga, que és tant com negar aquest dret fonamental, segons manifestava Enric Tarrado que "no era necesari en aquest moments". Qui si que necesiten un marc Andorrà de garanties i de prevenció són els 16 treballadors/es a Andorra que cada dia pateixen accident a la feina.
Per alguns, el feudalisme constitucional és preten articular amb afirmacions d´aquesta eloqüència o amb l´cotament de representació sindical per oficialitzar-ne un. El propi president de la PIME, Marc Aleix, reconeixia la degradació del sector turístic i comercial el 2007, i aquesta constatació s aprofundeix per la manca de garanties laborals, salaris dignes i capacitat de representativitat real dels treballadors/es a empreses petites i grans, fomentant-se precarietat i les condicions draconianes , que accepten determinada immigració per supervivència i que porten a empitjorar la prestació de serveis de qualitat que demanen els visitants i compradors que visiten Andorra, que hauria de fer reflexionar els sectors socioeconòmics del canvi de model de qualitat, cal treballadors/es formats, capacitat i amb salaris acord a aquestes qualitats que donin prestigi i reconeixement dels visitants i impliqui els mateixos en el futur col.lectiu de l´empresa, corresponsablement amb els emprenedors i empresaris andorrans. I es que fins i tot l´Associació de Contractistes d´Obra reconeix la rotació de plantilles laborals arriba al 40% a Andorra als 2 anys. La millor dotació i articulació de la CASS andorrana(Seguretat social andorra) i una fiscalitat que li donin musculatura econòmica evitaria majors desigualtats socials en moments de crisi globals actuals i generaria una oportunitat d´apostar per model nòrdic de justícia social i equitat. Qüestió de voluntat política.
Capitols polèmics com la legislació unilateral de la Llei de Funció Pública, delaten la manca de diàleg constructiu, si finalment tira endavant. La internacionalització de la situació laboral a Andorra, davant el món deixa el país Andorrà en situació de debilitat davant socis europeus i mundials que l´acosta més al segle XIX que al segle XXI, que pot tancar portes a posibilitats de apropar els millors treballadors al país i assenyala la inacció governamental en aquest sentit, com a corresponsable de la situació que debilita al conjunt del país , a menys que es prenguin mesures efectives i legislatives que donin un tomb.
I aquest debats pendents, no és exempt d´observar posicionaments com el de Sindicalistes x la Sobirania, que aglutina a més de 500 treballadors/es d´arreu dels Països Catalans en contra de la directiva europea de les 65 hores:
foto
11.07.2008
L'EUROPA DEL CAPITAL VOL FER-NOS RETROCEDIR UN SEGLE

ELS PAÏSOS CATALANS NO VOLEM LA DIRECTIVA EUROPEA DE LES 65 HORES

  • El passat 9 de juny els ministres de Treball dels 27 països de la Unió Europea van aprovar un text de Directiva europea que autoritza als Estats membres a canviar la seva legislació i permetre acords individuals per allargar la jornada setmanal de treball fins a les 60 hores (65 en el cas dels col•lectius que fan guàrdies, com el personal sanitari i altres). L'única garantia que li quedaria al treballador és el descans obligatori d'11 hores. D'aquesta forma, com el límit de 60 hores s'estableix com una mitjana de tres mesos, les hores treballades a la setmana podrien arribar fins 78 (13 hores de treball i 11 de descans diàries). Aquesta Directiva indigna ha de passar ara pel Parlament Europeu per a la seva aprovació definitiva.
  • La Directiva representa un retrocés històric de drets. El 1917 els governs es van veure obligats a acceptar una jornada setmanal màxima legal de 48 hores com a conseqüència d'una llarga lluita del moviment obrer internacional per les 8 hores. Ara, gairebé un segle després, volen ampliar el màxim legal a 60 hores setmanals. I no és només la brutal prolongació de la jornada, sinó la seva imposició a través de l'acord individual entre l'empresari i el treballador, trencant els convenis i passant per sobre de la representació col•lectiva dels treballadors.
  • L'UE deixa en evidència el seu caràcter d'instrument del capitalisme europeu i el destí que aquest ens ofereix als treballadors. Aquest és el seu "model social europeu". El dels mateixos que volen allargar l'edat de jubilació als 70 anys i privatitzar les pensions; els mateixos que pretenen acabar amb les conquestes socials i privatitzar els serveis públics, els mateixos responsables d'altres directives com la que estableix els 18 mesos de tancament per ordre administrativa per als 'sense papers' fins a la seva expulsió, el tancament de menors i els cinc anys de prohibició per als expulsats abans de poder tornar a Europa.. Sota el capitalisme, l'avenç de la ciència i la tecnologia, lluny de servir al progrés social, serveix per fer-nos retrocedir el segle passat i portar la Humanitat a un atzucac.
  • El Govern estatal de Zapatero, ni tan sols no ha votat en contra en la reunió de ministres de l'UE, sinó que s'ha abstingut, mostrant fins on arriba la seva oposició. Entre els promotors de la Directiva estan, al costat dels partits de la dreta europea, partits com el laborista o la socialdemocràcia alemanya, deixant en evidència la seva completa degeneració.
  • Les lluites de França i altres llocs han portat a les 35 h setmanals en els anys 90, així com el sindicalisme i l'esquerra que no s'enfronta al capital ens portaran a les 65h. Des de Sindicalistes x la sobirania, instem a les Confederacions europees i mundials de sindicats que denunciïn i facin accions concretes en contra de la directiva Europea de les 65 hores setmanals (93/104/EC).Instem als representants sindicals a demanar a la classe treballadora de tota Europa que ens plantem d'una vegada i alcem la nostra veu, i així fer veure a aquests malnomenats "líders polítics europeus" tot lo mal encaminats que van amb aquestes polítiques laborals regressives.
  • Davant de la Directiva proposada és urgent que tot el sindicalisme europeu, sense excepció, convoqui una vaga general de protesta a tota l'UE per impedir aquest brutal abús. Cridem a tota l'esquerra sindical a treballar des de ja de forma unitària, aquí i a escala europea, per impulsar una resposta i organitzar un moviment massiu en favor de les mesures necessàries per forçar el Parlament europeu la retirada de la Directiva.
  • La Unió europea neoliberal vol imposar les 65 hores setmanals i eliminar la limitació de 8 hores. I ho ha començat a fer amb l’acord de 27 estats, a través del consell de Ministres de Treball de torn, i amb l’abstenció del govern espanyol, s’ha abstingut en un dels atacs més greus als treballadors/es d’aquest país esdevenint ,per passiva, còmplice de la situació actual al tenir oportunitat d’oposar-s’hi i no fer-ho, afectant els drets dels treballadors/es dels Països Catalans.
  • La conquesta de les 8 hores, que en el cas català, fou a través de la vaga de la Canadenca el 1919, on un dels protagonistes en fou Salvador Seguí, té les hores comptades en ple segle XXI, obrint la porta a una total desestructuració de la vida laboral i familiar de més de 450 milions de ciutadans i treballadors/es de la Unió Europea , (13.4 milions d’ells als Països Catalans).
  • Què suposarà aquesta directiva que ha d’aprovar properament el Parlament Europeu? En primer lloc, un major "dumping social" dins la UE. Les multinacionals pressionaran als governs per incrementar la setmana laboral per dos vies: l’amenaça de deslocalització, i la possibilitat d’implantació sempre i quan augmenti la jornada laboral.
  • Per altra cantó, l'utilizació de la directiva Bolkenstein (que, tot i que encara no està aprovada plenament, s’aplica de facto), que suposa permetre a les empreses l’aplicació de la legislació laboral del país d’origen dels treballadors que contracti, encara que estiguin en un altre país. La Cort Europea de Justícia ha dictat tres sentencies favorables a subcontractes que exercien aquestes pràctiques a Alemanya, Suècia i Finlàndia (casos Laval i Viking).
  • Si un país incrementa la setmana laboral fins les 65 hores podrà "exportar" treballadors/es a qualsevol punt de la UE. Aviat veurem diferències en la jornada laboral de més de 25 hores entre uns i altres treballadors/es. Els Estats membres podran modificar la seva legislació i permetre que els treballadors arribin a acords individuals amb el seus empresaris sobre la duració de la jornada, fins un màxim de 60 hores setmanals en casos generals i de 65 en els casos especials como els metges. Aquest temps es computa com promig durant tres mesos, el que significa que les jornades podran arribar fins les 78 hores.
  • La directiva contempla a més que les hores que els metges dormin en l’hospital durant les seves guàrdies, seran comptabilitzades com temps de descans. En quant als treballadors/es d´ETTs perden tots els seus drets: estaran quatre mesos sense ésser considerats assalariats , per tant, sense cap protecció, ni possibilitat d’exigir el compliment de les lleis laborals.
  • El capitalisme ha arribat a un punt d’expansió tal i laminació dels drets laborals que no sembla tenir aturador, i per això els grups transnacionals tenen eines institucionals com la Unió Europea que utilitzen a través dels ministres de treball de torn, per imposar mesures regressives . A l’estat espanyol és limitat a 40 hores setmanals fins ara, i la directiva, es pot endarrerir, però és d’aplicació als estats membres de la UE. I encara que no ho fos, com hem dit abans, la pressió dels lobbies patronals acabarà per imposar-se.
  • Ens sobren els motius de reclamar un marc català de relacions laborals que articulin i garanteixin els drets laborals dels més de 5 milions de treballadors/es d’arreu dels Països Catalans, davant intents que ens pretenen laminar la nostra dignitat com a treballadors/es, davant d’un estat espanyol, que més enllà de la gesticulació per passiva, admet la laminació de conquestes laborals històriques, amb el vist-i-plau d’un ministre de l’Hospitalet, Celestino Corbacho. I alguns es fan dir encara "socialistes".
  • Mentre s’especula amb preus d’aliments bàsics, el Banc Central Europeu sense control democràtic no para d’augmentar el preu del diner i de l'euribor de les hipoteques, i la gent no arriba a fi de mes, els treballadors/es catalans tindrem clar que una altra Europa és possible, sense aquesta Unió Europea liberal i que el que ens cal (en el terreny laboral també) és exercir el dret a decidir.
  • Els adherits a aquesta causa ens comprometem a difondre les conseqüències d’aquesta Directiva de la UE i a denunciar el col•laboracionisme de la suposada "esquerra espanyolista" que s’equipara al liberalisme de Tony Blair, Angela Merkel i de Nicolas Sarkozy de la mà de José Luis Rodriguez Zapatero en contra de la dignitat dels treballadors catalans i el seu dret a decidir sobre el nostre marc sobirà de relacions laborals.
www.sindicalistesperlasobirania.cat







dimecres, 9 de juliol de 2008

Comentaris a un escrit del Sr Òscar Ribes

Al Diari d'Andorra d'avui apareix un escrit del Sr. Òscar Ribes Reig titulat "I ara què farem?" donant la seva opinió sobre el què caldria fer en un temps de crisi.

No és la meva intenció polemitzar amb qui era Cap de Govern d'Andorra quan es va aprovar la Constitució ara fa quinze anys, no tinc ni els seus coneixements ni la seva experiència política, però fa un parell d'afirmacions que m'han cridat l'atenció.

Al paràgraf QUÈ NO HAURÍEM DE FER escriu:
"No hem de debatre ni implementar reformes fiscals ni de remodelar l’actual sistema. En període de crisi no és el moment òptim per proposar, i menys implementar, quelcom que haurà d’ésser més estable. Aquesta afirmació no suposa una proposta d’ajornament a llarg termini. No. És tracta d’evitar introduir un subjecte de debat prou conflictiu, en altre, avui per avui, encara més conflictiu. Hi haurà temps suficient per fer els deures que no hem fet."

Doncs jo opino exactament el contrari. Si hi ha un moment per fer reformes és durant una crisi, sobretot si són reformes amb una gran probabilitat de ser impopulars com ho seria la reforma fiscal en profunditat que necessita el nostre país. Quan tot va bé ningú veu o no vol veure la necessitat de reformes i cap govern arriscaria la popularitat i el conseqüent risc de perdre les eleccions. Hi ha molt temps per fer els deures però ningú en té ganes, és millor sortir a jugar al pati que fa bon temps i prendrem el sol.
Generalment les reformes més importants s'han fet durant crisis com per exemple el New Deal de Roosevelt als Estats Units amb la crisi del 1929, i és que en temps de crisi la gent és més receptiva a canvis si se la convenç de què aquests els podrien ajudar a sortir dels seus problemes.

Al paràgraf QUÈ HAURÍEM DE FER escriu:
"Hem de reduir despeses al màxim del màxim (valgui la redundància). Els pressupostos dels dos pròxim anys, com a mínim, han de tenir caràcter d’excepcionalitat i limitar la despesa estrictament i absolutament necessària (valgui la redundància). Dit en altres paraules, s’imposa una suspensió temporal de l’Estat del benestar, i acceptar temporalment amb paciència un cert estat del malestar (esperem que sigui el més curt possible)."

Lligat amb el què he dit abans, pregunto: D'acord en reduir despeses però per què no incrementar ingressos amb la reforma fiscal? Ara és quan hi hauria d'haver més consens entre la població si se li sabés fer veure que aquesta és la manera d'alleujar el màxim possible aquest estat de malestar.

dijous, 3 de juliol de 2008

Operació reconquesta de la memòria.Actes de la Marxa d´homenatge als Maquis 2008.

Per proximitat geogràfica, de ben segur Andorra té un deure pendent amb la seva història: instaurar un homenatge a aquells resistents que atravesaren muntanyes cap a Catalunya, que col.laboraren a la resistència, sense els quals no seria la mateixa la història dels Pirineus.
I necessitat n´hi ha perquè un llibre sobre el tema hi és, però ja exhaurit: Les valls d´andorra i els maquis antifranquistes, premi Meritxell 1983, de la mà de l´autor, David Mas.
I es que si es recuperés rutes com a atractiu turistic, usant noves teconologies com és el cas, donant un valor afegit al territori, com ja es fa en d´altres indrets, seria un atractiu més , i de rutes, no en faltarien amb la recuperació de la memòria de la gent més gran de les parroquies andorranes, perquè hi ha entitats que les perviuen i tot.
Un país ric sap valorar tot el seu patrimoni oral, material i immaterial, per reconèixes a si mateix i afrontar amb dignitat i justícia amb la història per encara el futur.
Per proximitat us faig present els actes que es fan a la veïna Catalunya, pel vostre coneixement, a l´espera que Andorra surgeixi la necesitat, també d homenatjar i retornar la memòria dels oblidats.

XI Marxa Homenatge als Maquis-

Operació Reconquesta de la Memòria

La Seu d’Urgell, Bellver Cerdanya, Martinet, 18-19-20 juliol (Per participar en les jornades, cal apuntar-se)

MAQUIS ’08 5ª OFENSIVA CONTRA L’OBLIT

Alt Urgell i la Cerdanya, 18,19 i 20 de Juliol

Des del dia 1 al dia 18 de Juliol, hi haurà la exposició “10 anys de Marxa Homenatge als Maquis” a l’Ateneu Popular (c/ Canonges de la Seu d’Urgell).

La Seu d’Urgell, Divendres 18 de juliol

A les 20:30 h al Centre Cívic del passeig, presentació del llibre Clandestinos. Los Maquis contra el franquismo amb la presència de la seva autora Dolors Marín i del també historiador Pep Cara.

Bellver de Cerdanya, Dissabte 19 de juliol

Alberg la Bruna —Pla de Codina, 2— (afores)

  • 9:00 h : Arribada i instal·lació.
  • 10:30 h : Xerrada-col·loqui “La Dona al Maquis” a la sala d’actes, a càrrec dels historiadors Pep Cara i Dolors Marín.
  • 12:30 h: Documental sobre els Maquis.
  • Durant tot el cap de setmana hi haurà l’exposició “10 anys de Marxa Homenatge als Maquis”.
  • 14:00 h: Dinar.
  • 16:00 h: Ruta dels Maquis comentada per dos guies. Tindrem dos opcions a triar, l’opció curta de 4km i la llarga de 8 km (apte per tots els públics).
  • 20:30 h: Sopar.
  • 22:00 h – 24:00: Concert al Pub Vell, c/ Batllia de Bellver de Cerdanya, amb: El Ataque de la Basura Radioactiva (punk electrònic - Karcelona). Entrada gratuïta.

Bellver i Martinet, diumenge 20 de juliol

  • 8:00 h: Esmorzar.
  • 11:00 h: Ruta comentada als Bunquers de Martinet.
  • 13:00 h: Final Maquis’08

Més Informació: infotrinx@nodo50.org

Barcelona, dissabte 30 d’agost

A les 20h trobada al lloc on van assassinar al company Josep Lluís Facerías, al Passeig Verdum cantonada amb el carrer Doctor Pí i Molist.


Sants (Barcelona), diumenge 7 de setembre

A les 10 h El Col·lectiu Negres Tempestes i l'Ateneu Llibertari de Sants organitzen un recorregut pels llocs més emblemàtics de la lluita dels Maquis a la ciutat de Barcelona. Ens trobem a la plaça de Sants, a darrera del monument al Ciclista.

Vilanova i la Geltrú, divendres 12 de setembre

A les 18h passi Pel·lícula-documental i posterior taula rodona “La lliçó dels Maquis a la lluita postmoderna” al local Endimari —Rambla Castell, 31—.

Vilanova i la Geltrú, dissabte 13 de setembre

A les 17h paradeta, teatre, música…Plaça Maquis (pç. Pau Casals) “La plaça és vostra”

Berga, dissabte 20 de setembre

  • 8 h Caminada comentada per les bases guerrilleres properes als canals de Sant Miquel (es sortirà des del Pont de Pedret).
  • 13:30 h a la carretera vella de Vilada: Homenatge a Joan Vilella, Josep Puertas i Josep Bertobillo.
  • 18 h Presentació de la reedició ampliada i en català de la biografia de Joan Busquets a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat.
  • 23 h Concert a la plaça de la Ribera.

Sallent, dissabte 27 setembre

A les 9h caminada comentada. Ens trobarem a la sortida rotonda entrada Sallent sud, per fer la Caminada de Sallent cap a Castellnou, pel camí coneixerem el lloc de dues bases de suport als maquis i al final de la caminada visitarem un petit museu que parla del maquis Ramon Vila.

Celoni, dilluns 5 de gener 2009

A les 12 h trobada al cementiri de Celoni en record del company Quico Sabaté.

Per més informació :

http://sindominio.net/marxa-maquis/

www.myspace.com/collectiualestrinxeres

dimarts, 1 de juliol de 2008

Permeteu que em presenti

En Moisès Rial, al saber la meva condició d'andorrà, m'ha ofert amablement a través del Facebook col·laborar en aquest blog, Andorra Opina.

He de confessar que m'ha fet una certa il·lusió aquesta confiança ja que conec a dos dels col·laboradors a part de Moisès que són el David Gàlvez i el Crunch, que formen part del grup dels Blocaires dels Pirineus, l'única incògnita de moment per mi és el Tamarroman però espero algun dia arribar-lo a conèixer.

Jo em dic Salvador, també sóc Blocaire dels Pirineus i tinc els blogs Perplex, que tracta una mica de tot, i Caçador de Pips blog que fa mesos que tinc abandonat i que intenta introduir al tema de l'especulació amb divises.

Ja he dit abans que sóc andorrà amb tots els drets, porto aquí des de fa només 46 anys, nascut prop de Barcelona de família catalana, sóc de formació tècnica científica i sempre he treballat i continuo fent-ho a l'empresa privada.

Tal com diu el nom del blog, Andorra Opina, aquí hauré d'escriure principalment sobre temes andorrans, cosa que pot arribar a ser bastant difícil. Jo sempre he opinat que malgrat ser un microestat tant petit, Andorra és un país molt complicat i desconegut fins i tot pels que hi vivim. Tenim al darrera més de set-cents anys d'història i uns últims anys molt complexes políticament parlant: creació del Govern, la Constitució, les peculiars relacions amb els Coprínceps i els estats veïns, només per donar uns exemples. També una organització territorial a base de Parròquies que són bastant més que el que seria un municipi a Espanya o una Commune a França. L'administració de les parròquies andorranes és exercida pels anomenats Comuns, un per cada parròquia, que disposen d'uns poders molt més importants que el de qualsevol ajuntament d'un país veí. Per això jo m'atreviria a definir Andorra com una confederació de parròquies.

Hi han molts més temes d'interés respecte a Andorra, com poden ser la crisi econòmica, les relacions amb la UE, els temes previstos a la Constitució que encara no han estat desenvolupats com per exemple el dret de vaga.

En fi, el tema Andorra és inesgotable. Espero que entre tots els que estimem el nostre país podrem tirar endavant un diàleg constructiu per poder veure algun dia el nostre somni, un país avançat, pròsper, lliure que ens enorgulleixi a tots.