dimecres, 6 de juny de 2012

L'embolic de l'IGI

Al començament de l'any vinent entrarà en vigor a Andorra un nou impost indirecte anomenat Impost General Indirecte, IGI, el mateix que a altres llocs es diu IVA o TVA.

L'IGI, clar i senzill, substituirà tot un reguitzell d'imposts indirectes, IMI, IAC, ISI, IPI, que es van establir fa uns anys i que són complicats i poc efectius.

L'entrada en vigor de l'IGI planteja un problema de doble imposició, fet que ha generat queixes dels comerciants afectats i desavinences entre el govern i l'oposició.

El problema és que totes les mercaderies importades actualment ja paguen un impost que quan funcioni l'IGI no es podrà descomptar. Per tant aquestes mercaderies pagaran simultàniament dos impostos, l'actual i l'IGI.

Veiem com funciona. Suposem que un comerciant vol importar mercaderia i vendre-la aplicant el seu marge comercial. També suposem que la mercaderia val 100,00 euros i el marge és d'un 20% sobre la compra.

Se'ns presenten tres situacions:

a) Situació actual. Existeix un impost, l'IMI, que cobra la Duana sobre tots els articles importats. Pot tenir diversos valors segons el tipus de mercaderia, suposarem el 4%

Compra: 100,00 + 4% IMI = 104,00 euros
Venda: 104,00 + 20% marge = 124,80 euros
El comerciant ha guanyat 20,80 i l'Estat 4,00 euros

b) Situació amb l'IGI. Per no complicar-ho suposarem un IGI també del 4%

Compra: 100,00 euros, 4% IGI suportat 4,00 euros
Venda: 100,00 + 20% marge = 120,00 euros, 4% IGI repercutit 4,80 euros
Liquidació IGI = IGI repercutit - IGI suportat = 4,80 - 4,00 = 0,80 euro
Total impost recaptat per l'Estat: IGI suportat + liquidació = 4,00 + 0,80 = 4,80 euros
El comerciant ha guanyat 20,00 i l'Estat 4,80 euros

c) Situació poc desitjable que podríem tenir al començament de l'any vinent. El comerciant haurà comprat la mercaderia amb el sistema actual, pagant l'IMI i el vendrà pagant també l'IGI.

Compra: 100,00 + 4% IMI = 104,00 euros
Venda: 100,00 + 20% marge = 120,00 euros, 4% IGI repercutit 4,80 euros
Liquidació IGI = IGI repercutit - IGI suportat = 4,80 - 0 = 4,80 euros
Total impost recaptat per l'Estat: IMI + IGI suportat + liquidació = 4,00 + 0 + 4,80 = 8,80 euros
El comerciant ha guanyat 16,00 i l'Estat 8,80 euros

El problema és que al comerciant li falten "papers" per justificar IGI suportat i és molt difícil justificar quines mercaderies s'han comprat pagant IMI i s'han venut només a partir de l'entrada en vigor de l'IGI. La temptació és posar-hi el màxim possible encara que s'hagin venut abans de l'inici de l'IGI.
S'ha proposat fer inventaris de les existències al començament de 2013 però hi ha un gran risc de desgavell total.

Una solució relativament senzilla per aplicar temporalment, per exemple durant sis mesos, és la següent.

Ja que el problema és que el comerciant no pot justificar IGI suportat, perquè no en té, per a fer la liquidació en crearem un de fictici.
Establirem que l'IGI suportat mai ha de ser més petit que una quantitat igual a un múltiple determinat de l'IGI repercutit. Si segons els papers l'IGI suportat real no hi arriba, se'n crea un de fictici igual a la dita quantitat.

En el nostre exemple, si definim un factor de 0,8 tenim:

IGI repercutit 4,80 euros
IGI suportat real 0 euros
IGI suportat fictici 0,8 x 4,80 = 3,84 euros


Liquidació IGI = IGI repercutit - IGI suportat fictici= 4,80 - 3,84 = 0,96 euros
Total impost recaptat per l'Estat: IMI + IGI suportat real + liquidació = 4,00 + 0 + 0,96 = 4,96 euros
El comerciant ha guanyat 19,84 i l'Estat 4,96 euros

Per establir el factor pel qual s'ha de multiplicar l'lGI repercutit tenim en compte la relació IGI suportat = 100/(100+marge) x IGI repercutit. Per tant només hem de suposar un marge mitjà del comerç a Andorra per definir aquest factor igual a 100/(100+marge). Per l'exemple he suposat un marge del 25% que ens dóna 100/(100+25) = 0,8

La principal distorsió seguint aquest sistema és que els comerciants que apliquen marges menors que el suposats es veuen penalitzats i els que apliquen marges majors es veuen afavorits, però tan en un cas com en l'altre les diferències són molt petites.

Aquesta és la idea bàsica que naturalment s'hauria d'adaptar a casos particulars, sobretot quan el percentatge d'IGI d'una mercaderia resulti diferent del que tenia d'IMI. Res que no es pugui resoldre amb uns quants tècnics i uns quants ordinadors.

dissabte, 7 de gener de 2012

Sóc un indesitjable

Sort que porto molts anys vivint a Andorra perquè si hi volgués anar ara probablement em catalogarien d'indesitjable.

Fa 2 dies apareixia aquesta notícia al Diari. Ens feia saber que: el Govern va donar a conèixer ahir la proposta del nou model de residències passives, inclosa al projecte de la llei d’immigració, que té per objectiu atreure inversió estrangera “bona i sana” i “seguir controlant que vingui a Andorra el menor volum possible de persones no desitjables”.

Fins aquí poca cosa a dir. Queda per aclarir què entenem per inversió "bona i sana", però cap problema que nosaltres som molt eixerits, segur que ho tenim tan clar que fins i tot ho podríem explicar, als grecs per exemple.

La notícia continua enumerant els tres tipus diferents que hi haurà de residències passives, a partir d'ara anomenades residències sense activitat lucrativa.

La primera serà similar a l'existent fins ara. Va destinada a jubilats que al acabar la seva vida professional vinguin a viure a Andorra. La diferència és que: mentre que fins ara es demanava un dipòsit de 30.000 euros a l’INAF més 7.000 euros per cada persona a càrrec, ara s’exigiran inversions en actius, ja siguin mobles o immobles, a Andorra per un import mínim de 400.000 (dels quals 30.000 euros es mantindran igualment al dipòsit de l’INAF).

Fa anys havíem conegut i tingut de veïns un simpàtic matrimoni de jubilats anglesos. Cada mes els arribava la paga de Gran Bretanya i gaudien, entre moltes altres coses que ens proporciona aquest meravellós país, del bon clima i del bon preu del whisky i la cervesa.
Dubto molt que gaires jubilats es gastin 400.000 euros en bens mobiliaris o immobiliaris, és a dir bàsicament una vivenda, i que per si no n'hi hagués prou encara dipositin 30.000 més en garantia a un compte. Ja sé que tenim més de vuit mil pisos buits però no crec que aquesta sigui la millor manera d'omplir-los. Si jo estigués jubilat i em sobressin els diners l'última cosa que se m'acudiria seria gastar-los en bens mobiliaris o immobiliaris, molt abans pensaria en viatjar i passar-m'ho bé.

El projecte també crea la figura del professional amb projecció internacional, que es correspondria amb individus que fan “una feina personal” que poden dur a terme des de qualsevol punt del planeta però que per raons de qualitat de vida han escollit el Principat. Se’ls permetrà que desenvolupin el 85% de la seva feina a l’exterior i, per tant, no tindran incidència en el mercat laboral andorrà. Feina personal que es pot fer des de qualsevol punt del planeta? Dissenyadors de webs amb el portàtil a coll potser? En fi, ja ho veurem.

I per últim: també apareix la possibilitat del resident per raons d’interès científic, cultural o esportiu, com el “d’escriptors, novel·listes, poetes o científics, persones que vulguin treballar cap al món amb la seva residència aquí”.
Però això ja ho tenim, no? O què se n'ha fet de tots aquells esportistes, músics, artistes i altres celebritats que tenien residència aquí ja fa molts anys?

I naturalment aquests dos últims casos també hauran de dipositar els 30.000 euros.

I indesitjable qui no pugui fer-ho.

Espero que tot això resulti, però molt em temo que una vegada més el nostre il·lustre govern està somiant truites en un altre projecte com els que durant els últims vint anys han intentat amagar o disfressar la realitat.

Com sempre res de nou sota la capa del sol.

dissabte, 10 de desembre de 2011

Una victòria molt treballada



Diumenge 4 de desembre al voltant de mitjanit.

Després d'un recompte de vots d'infart, Rosa Ferrer podia per fi celebrar la victòria. La seva Coalició d'independents per Andorra la Vella (Cd'i) havia guanyat les eleccions comunals a la capital amb un petit marge de 82 vots sobre Demòcrates per Andorra (DA), "l'onada taronja", el partit que havia arrasat a les eleccions generals de l'abril, i que també ha arrasat en aquestes comunals a la resta del país guanyant 6 dels 7 comuns. En tercer lloc quedava un partit Socialdemòcrata que malgrat els seus esforços de renovació ha continuat la davallada, fins al punt que ha perdut els dos comuns que governava i només ha pogut entrar com a oposició a quatre.

Rosa Ferrer havia encapçalat la llista anomenada l'Alternativa, bàsicament PS, a les eleccions del desembre de 2007 obtenint una victòria còmoda amb un 54% dels vots. Passats tres anys de gestió que es pot considerar positiva i més si es té en compte la greu crisi econòmica i social que patim, hi va haver la dissolució prematura del Consell i les eleccions generals del 3 d'abril. El resultat va ser la irrupció de la nova formació DA dirigida pel carismàtic Toni Martí i una severa derrota dels socialistes que van passar de 14 a 6 consellers.

Naturalment aquesta derrota va passar factura al PS, creant una crisi interna que va provocar la marxa d'alguns membres del partit, entre ells Rosa Ferrer. El resultat va ser un Consell de Comú amb la majoria dividida entre els que van marxar i els que es van quedar al PS, fet que va crear més d'una situació tensa.

La legislació andorrana permet exercir de Cònsol dos períodes seguits de quatre anys cada un. Rosa Ferrer estava al seu primer consolat i aspirava al segon per poder completar la tasca que ella considera necessària al Comú. Pensa que en la situació actual no es pot perdre gens de temps, cosa que passaria si entrés un nou equip de govern amb la corresponent i inevitable transició.

No podia tornar-se a presentar amb el PS ni tampoc l'entusiasmava DA, partit de centre liberal que no s'avé gaire amb les seves conviccions socialdemòcrates. La decisió va ser crear la seva pròpia formació a mida per a les properes eleccions i també de cara a un futur més llunyà.

Un quinzena escassa de persones vam començar a finals de juliol a reunir-nos, primer a un racó d'una cafeteria, després a l'altell d'un restaurant i finalment al local del grup. Allà es comentava, es discutia i s'aprenia. Les lleis de finances comunals, les de competències, el pla del Madriu. Trobar un nom pel grup, un logo, fer un programa electoral, etc. Es va fer una gran labor i es va aconseguir una candidatura molt equilibrada amb persones molt vàlides. I per acabar hi ha hagut la campanya electoral esgotadora. Per motius laborals no hi he pogut participar molt però alguns companys han caminat molts quilòmetres fent el "porta a porta". Han descobert que a Andorra la Vella queden molts edificis sense ascensor.

L'esforç ha valgut la pena. El 28 de desembre hi haurà la presa de possessió del càrrec i després quatre anys per intentar gestionar de la millor manera possible, cosa gens fàcil per la manca de recursos actual. Però la Rosa, que a més de socialdemòcrata és molt pragmàtica i dialogant, ja ha demostrat que junt amb el seu equip ho pot fer.

Esperem que d'aquí a quatre anys ho pugui tornar a celebrar amb xampany. Si de cas ja voltaré per allà per fer-li la foto.

dilluns, 9 de maig de 2011

El sistema electoral andorrà


Després de les últimes eleccions legislatives el passat 3 d'abril, i d'una controvèrsia sobre l'adjudicació dels escons que ha arribat fins i tot als tribunals, s'ha obert un debat sobre el sistema electoral existent i sobre la conveniència de modificar-lo.

El poder legislatiu andorrà el forma un parlament monocameral. Té una llarga història, el seu antecedent va ser el Consell de la Terra creat el 1419, que ha anat evolucionant fins l'actual Consell General a partir de la Constitució de 1993.

Segons l'article 52 de la Constitució: "El Consell General es compon d'un mínim de vint-i-vuit i d'un màxim de quaranta-dos consellers generals, la meitat dels quals s'elegeixen a raó d'un nombre igual per cadascuna de les set parròquies i l'altra meitat s'elegeix per circumscripció nacional".
Això només deixa dues possibilitats, els 28 consellers d'ara o ampliar a 42 consellers. El nou edifici del Consell acabat d'estrenar té una previsió de 42 places.





A les eleccions es fan dues votacions amb dues urnes, una per escollir entre les diverses llistes tancades nacionals, hi ha una llista amb 14 noms per cada partit, en una única circumscripció. L'altra votació és amb llistes tancades territorials, una llista per partit amb dos noms cada una. Al haver-hi set circumscripcions territorials, que coincideixen amb les Parròquies, queden elegits els 14 consellers restants.

El sistema d'escrutini de les llistes territorials és majoritari tot o res, la llista que treu més vots obté els dos consellers i l'altra cap.

L'escrutini de la llista nacional és per un sistema proporcional, l'anomenat de restes majors, però modificat de manera que afavoreix els partits grans, o el que és el mateix, perjudica els partits petits.
Per fer un escrutini per restes majors es comença obtenint el quocient electoral que és el resultat arrodonit de dividir el número total de vots vàlids pel número total d'escons a proveir. A cada candidatura se li adjudica un número d'escons igual al quocient enter de dividir el número de vots obtinguts pel quocient electoral. Si queden escons per adjudicar es van donant a les candidatures començant per la que té major resta.
Per exemple, a les últimes eleccions els resultats de la circumscripció nacional han estat:
Verds d'Andorra                  520       3,35%
Demòcrates per Andorra   8.553     55,15%
Andorra pel Canvi             1.040       6,71%
Partit Socialdemòcrata     5.397     34,80%
TOTAL:                          15.510   100,00%

El quocient electoral és 15510 : 14 = 1.107,86 arrodonit 1.108
Verds d'Andorra                  520 : 1.108  = 0    resta    520
Demòcrates per Andorra   8.553 : 1.108  = 7    resta    797
Andorra pel Canvi             1.040 : 1.108  = 0    resta 1.108
Partit Socialdemòcrata     5.397 : 1.108  = 4    resta    965
                                                            11

Queden 3 escons per repartir. En un escrutini per restes majors estàndard se n'adjudicaria un a Andorra pel Canvi perquè té la resta major, un altre al Partit Socialdemòcrata i un altre a Demòcrates per Andorra, sempre de major a menor resta.

Però aquí ve la petita modificació que perjudica els partits petits.

Llei 28/2007, del 22 de novembre, qualificada de modificació de la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum:

2. A aquest efecte, a cada candidatura li correspondran tants escons com resulti de dividir el seu nombre de vots pel quocient electoral. Si efectuada aquesta operació no s'haguessin cobert els catorze càrrecs de conseller general, els escons restants s'adjudicarien a aquella o aquelles candidatures que ja tinguessin representació i que tinguessin la resta o restes més elevades, en funció del nombre de vacants existents. Si es produís empat en l'adjudicació de restes, es resoldria en favor de la candidatura amb més nombre de vots absoluts. Si també en nombre de vots absoluts es produís un empat, es resoldria per sorteig.

Les negretes són meves, destaquen el fet que només es poden adjudicar restes als partits que ja hagin obtingut com a mínim un escó a partir del quocient. En el nostre cas Andorra pel Canvi, malgrat tenir el major quocient es queda sense representant. A la pràctica això vol dir que per obtenir un escó s'ha de tenir un mínim del 7,15% dels vots vàlids, un percentatge bastant elevat, per exemple pel Parlament de Catalunya n'hi ha prou amb el 3%.

Un altre possible efecte, que s'ha donat en aquestes eleccions, és que el número d'escons que falten sigui superior al número de candidatures elegibles. Això no pot passar en un sistema per restes majors pur, però sí en el sistema retocat que tenim. Aquí veiem com falten 3 escons per adjudicar amb només dos partits DA i PS. Els dos primers escons no tenen cap problema, seguint el mètode de les restes majors se n'adjudica un a cada partit. Però que fer amb el tercer? Això ha donat lloc a la polèmica del conseller 28 que ha acabat als tribunals.

En realitat el cas estava previst. Després de fer la primera llei electoral es va publicar un reglament d'aplicació que resolia el problema. Però més tard es va refer la llei electoral per incloure totes les modificacions que s'havien anat fent i ningú va pensar en adaptar el reglament, que va quedar referint-se a una llei inexistent i a un article que havia canviat de número.

Reglament de desenvolupament de l'article 67 de la llei qualificada del règim electoral i del referèndum

Article 2
A cada candidatura li correspondrà tants escons com resulti de dividir el seu nombre de vots pel quocient electoral. Si efectuada aquesta operació no s'haguessin cobert els catorze càrrecs de Conseller, els escons restants s'adjudicaran a aquella o aquelles candidatures que ja tinguessin representació i que tinguessin la resta o restes més elevades i començant la repartició per la resta més elevada. En el supòsit que els escons a repartir siguin superiors al nombre de candidatures amb representació, llur adjudicació s'efectuarà fins a aconseguir-ne l'exhauriment.

No és que quedi molt clar, s'han d'adjudicar els escons fins exhaurir-los però com s'han d'adjudicar?

Allò que s'ha acabat fent és adjudicar el darrer escó al partit que tenia major resta dels dos, en aquest cas el PS.

El que queda clar és que els partits petits es consideren perjudicats per aquest sistema i malgrat que en aquest cas una sentència no els ha donat la raó intenten obrir debat sobre aquest tema.

S'han proposat diverses solucions com pot ser:

- Augmentar el número de consellers a 42. Difícilment assumible en temps d'austeritat, 28 són més que suficients per 70.000 habitants, i més si es té en compte que a alguns no se'ls sent la veu en tota la legislatura.

- Utilitzar un sistema proporcional de restes majors que no perjudiqui els partits petits. Seria relativament senzill, només caldria modificar un article de la llei electoral.

- Reduir o suprimir les llistes territorials, tenint en compte que van amb un sistema majoritari molt desproporcionat ja que hi han grans diferències entre circumscripcions en quant al número de votants. El problema és que s'hauria de modificar la Constitució i els partits grans, que són els grans beneficiats pel sistema majoritari, és difícil que ho acceptessin.

- Crear una segona cambra! Sí, algú ho ha proposat, no és broma.

- S'ha proposat utilitzar el sistema d'Hondt però també perjudica els partits petits

Totes aquestes actuacions afavoririen la presència de més partits al Consell. Llavors es podria donar el cas de que degut a la fragmentació es tornés ingovernable i potser tornaríem a demanar un sistema electoral diferent. Només cal veure a França quantes vegades han canviat de majoritari a proporcional i de proporcional a majoritari.

I és que mai estem contents.

Tota la informació sobre les eleccions, resultats, lleis i normes a aquest enllaç.

dimarts, 28 de desembre de 2010

S'arriba a un acord sobre les relacions d'Andorra amb Europa

Un dels problemes presents a Andorra és el de la futura relació amb la Unió Europea. Bàsicament se'ns demana la signatura d'un acord monetari. Aquest acord ens permetria encunyar unes poques monedes (no bitllets) d'euros, més que res destinades a col·leccionistes. A canvi hauríem d'obrir-nos al lliure mercat i renunciar al proteccionisme, cosa que entre altres representaria la fi d'aquest nostre sistema financer que tot el món ens enveja. Per desgràcia la signatura d'aquest tractat és inevitable si no volem quedar totalment aïllats en un món cada vegada més globalitzat, amb la conseqüent ruïna total del país.

Després de moltes discussions, picabaralles, acusacions i escenes desagradables al Consell General entre els nostres polítics, on curiosament s'ha vist que els que s'autoanomenen liberals són més partidaris del proteccionisme que els socialistes, no s'ha pogut arribar a cap acord.

Per intentar trobar una solució al problema, hi ha hagut negociacions molt discretes i molt complexes amb supervisió i assessorament de la UE, entre els estats d'Andorra, França, Espanya i el Vaticà (no oblidem que un dels Coprínceps és bisbe), i a la fi s'ha arribat als següents acords:

1. A partir del 1er de gener del 2012 Andorra deixarà d'existir com a estat independent i s'annexionarà a Espanya, excepte la regió corresponent al Pas de la Casa, la Solana, part nord del Port d'Envalira i en general tots els punts que desaigüen cap el riu Arieja.

2. Excepte la dita regió que s'integrarà al departament francès de l'Ariège, la resta passarà a formar part de la Comunitat Autònoma de Catalunya, i s'integrarà a la comarca de l'Alt Urgell.

3. Tots els residents no andorrans conservaran la nacionalitat i el passaport d'origen. Els andorrans que només tinguin un passaport disposaran d'un termini de dos anys per triar entre la nacionalitat espanyola o la francesa.

4. Tots els bancs andorrans actuals podran continuar operant i podran ampliar el seu àmbit d'actuació a tot el territori de la UE, on durant un termini de temps d'adaptació a determinar gaudiran d'exempcions fiscals.

Interrogat el Cap de Govern ha declarat: "Estem negociant mantenir l'actual estructura de Comuns en forma de municipis. També volem ser una comarca a part, i més tard una vegueria. És l'única manera de poder mantenir gairebé intacta la funció pública actual."

Per la seva part Eusebi Nomen, líder del partit d'oposició APC, ha declarat: "Això és una catàstrofe, fruit de la incompetència del nostre govern. De totes maneres dins de la desgràcia hem tingut la sort de no caure en mans dels francesos com ells pretenien."

divendres, 15 de gener de 2010

Andorra deixa d'estar a la llista espanyola de paradisos fiscals


Elena Salgado, Jaume Bartumeu, Andorra
El cap del govern andorrà, Jaume Bartumeu, i la vicepresidenta del govern espanyol, Elena Salgado, han firmat avui a Madrid un acord per l'intercanvi d'informació en matèria fiscal entre ambdós països. En virtut d'aquest document, Andorra deixa d'estar a la llista espanyola de paradisos fiscals. Bartomeu ha defensat que amb aquest acord Andorra està complint el seu compromís d'aproximar-se als estàndards internacionals de l'OCDE en matèria d'intercanvi d'informació, tal i com els va demanar el G-20 a Londres. Aquest és un dels dotze acords necessita per deixar de ser un paradís fiscal per la comunitat internacional.

Bartumeu ha exposat que Andorra ha buscat l'establiment 'd'acords de qualitat' perquè 'no volíem sortir de la llista amb acords amb països que tenen una clara etiqueta de paradisos fiscals, sinó que la nostra prioritat és França, Espanya i Portugal'. El cap del govern andorrà ha anunciat que al febrer firmarà acords amb països de la la zona nord d'Europa que els aproximaran als 12 acords esperats.

El document signat aquest dijous permet l'obtenció d'informació fiscal tant per part d'Andorra com de de l'estat espanyol, però no de qualsevol informació. Bartumeu ha explicat que 'en el marc d'un expedient concret a una persona concreta que tingui obert un expedient concret' l'Agència Tributària espanyola podrà demanar a les autoritats del Ministeri d'Economia i Finançes andorrà la informació.

Ha insistit en que 'el que no permet l'acord són 'expedicions de pesca', no se'ns podrà demanar quants espanyols tenen compte a Andorra'. L'acord no és retroactiu i es començarà a aplicar d'aquí a tres mesos. A les primeres pàgines inclou la referència explícita 'a avançar en un conveni contra la doble imposició', el que Bartumeu ha valorat molt positivament.

Salgado ha manifestat la seva satisfacció per l'acord perquè 'ens permetrà l'intercanvi d'informació útil en matèria tributària' ja que Andorra 'reconeixia el secret bancari en la seva legislació'.

FONT:  DIRECTE.CAT

dijous, 23 d’abril de 2009

Tinc l'autoestima per terra

Doncs sí.

Avui obro el diari i el candidat d’Andorra pel Canvi em recorda que, a més de doctor i màster en empresarials, és enginyer agrònom i expert en microbiologia. Mare meva, ja em començo a deprimir.

Per començar l'entrevista tracta d'incapaços als nostres polítics:

"Per què va decidir entrar a la política, si no ho havia fet mai?"

"Per la mala situació en la qual està Andorra, i la incapacitat que han demostrat els polítics que ocupaven el Consell General. No han estat capaços d’arreglar els problemes greus d’Andorra i la situació econòmica i social."

"Vostè va assessorar el Govern..."

"A temps parcial. Una cosa és assessorar i una altra és que et facin cas. Òscar Ribas em feia cas, però Marc Forné, no. No hi arriba. És una persona a qui els temes econòmics se li escapen, no té capacitat de fer gestió pública."

Jo també la propera vegada que el cap no em faci cas li diré que no hi arriba, suposo que li farà molta gràcia.

Tota l'entrevista és d'aquest estil. Referint-se a dos rivals electorals, l'actual Síndic i el cap del principal partit de l'oposició diu:

"A veure, jo no tinc cap preferència. Cap dels dos està preparat per ser-ho. Joan Gabriel està preparat per ser síndic, i Jaume Bartumeu ho està per ser cap de l’oposició."

Arribant aquí jo ja estava deprimit constatant que a Andorra no som més que quatre incapaços, però m'he consolat pensant que aquest geni ens pot salvar de tots els mals.

I quina hauria de ser la medecina?

Per començar res de subsidi d'atur. Aquí hi haurà plena ocupació gràcies al gran creixement que hi haurà de l'economia, i segons el programa electoral de l'APC:
"No té cap sentit tenir un subsidi d'atur i al mateix temps tenir immigració, ja que aleshores la immigració tan sols serveix per posar pressió sobre els salaris dels residents i per crear dèficits financers i socials."

I tant que sí, afegiria jo, tots sabem que els immigrants són una colla de ganduls que només vénen a cobrar sense treballar, què s'han cregut!

I pensar que el candidat d'aquest partit és ell mateix un immigrant...

I com s'assolirà aquest gran creixement de l'economia?

Molt fàcil, a part de dificultar encara més la immigració, posem impostos a les empreses estrangeres i als no residents que vulguin prestar algun servei al nostre país i sobretot eliminem tots els impostos indirectes. Repetim mil vegades el mantra IVA NO!, IVA NO! fins que n'estem ben convençuts.

Per justificar-ho donem unes explicacions demagògiques que ningú entengui sobre el tema dels impostos per acabar dient que substituir els impostos actuals per l'IVA representaria una pujada de preus del 5%, o del 3% o del 7%, depèn de si ho ha dit al diari, a la tele o al diari un altre dia, qui ha dit que un catedràtic d'economia ha de ser rigorós? O potser és allò de què per ser mentider s'ha de tenir bona memòria.

I a la fi qui pagarà? Doncs només les empreses, un impost del 12% sobre els beneficis, traspassarem el 40% dels impostos indirectes que deixaran de pagar els nostres visitants a les nostres empreses, una manera molt 'intel·ligent' d'estimular l'economia sabent que com més beneficis obtinguis gràcies a la teva bona gestió empresarial més et tocarà pagar. A aquest pas els únics que es 'forraran' seran els especialistes en dobles comptabilitats.

En fi, molta prepotència, molt menyspreu cap als demés, però cap proposta seriosa, pur fum. Un programa de dreta, per no dir d'extrema dreta, que no aporta res de nou al país.

Guaita, m'està tornant a pujar l'autoestima.

divendres, 27 de març de 2009

Manifestació massiva d´estudiants per fer front al Pla Bolonya, a Barcelona

Aquests darrers dies hi ha hagut un veritable exercici des de l´estatus quo de tertulians, mitjans de comunicació de masses diversos sobre la "perillositat" dels estudiants, dels "possibles aldarulls" en la manifestació convocada, que enmarcaven ja els titulars del que potser desitjaven que es produís, una nova repressió policial indiscriminada i es sotarrés el debat real que es els efectes del Pla Bolonya. Hi vai g baixar-hi perquè crec en una universitat pública en què l´ascensor social de les classes populars es garanteixi per a tothom i aportar el granet de sorra, d´una marea humana de milers d´estudiants, com podeu observar en els diversos vídeos del propi CANAL LLIBERTATS a youtube.
Com a delegat d´estudiants de la facultat de ciències polítiques de la UNED La Seu d ´Urgell-Andorra, vaig entendre que hi podia aportar el granet de sorra assistint-hi, un tema el fututur dels estudiants universitaris a Andorra, que també hauria d´estar a l´agenda política als candidats que es presenten al Govern Andorrà.
 Fou pacífica, es desistí davant del cordó policial i es desvià pel carrer Aribau, i va aplegar a milers de joves estudiants universitaris que se´ls aboca a una precarietat laboral i d´implantar-se tal com està previst, en els carreres amb menys èxit, s´acabarà amb postgraus, els màsters, de pagament amb preus inaccesible per a molts milers de fills de treballadors i classes populars, una elitització, me´s ben formada a base de renunciar, qui s´ho pugui permetre a compatibilitzar estudis i treball com succeeix a molts que viuen fora de l´àrea metropoitana, precisament per pagar-se els estudis i el manteniment de viure lluny de la seva comarca o municipi, i d´aquest al Berguedà en conec forces, extrapolable al conjunt de comarques del país.

Detalls significatius: vaig veure mostres de suport de vianants, d automobilistes amb el clàxon, de mestresses de casa amb les ja reconegudes cacerolades des de balcons particulars i gent de certa edat que veieren la repressió policial com si fossin els "nous grisos" però amb color... significant que la nostra lluita estudiantil, és la lluita per un futur millor que el que ens han deixar les generacions anteriors i que l unica pretensió és l´extensió dins un gran mercat europeu de 500 milions de persones, després de la desregulació en les feines precàries, qeuda pressionar salaris a la baixa en les feines qualificades, abans diplomatures i llicenciatures, o degradant-les o trencant el marc estatal laboral i amb una homologació facilitar la mobilitat, que en si no seria negativa, però que sense un marc laboral de mínims, l´objectiu és precaritzar els salaris en els estudiants d´ensenyament universitaris, i al temps, perquè el capitalisme obtindrà tres grans rèdits: introduir els interessos empresarials a les universitats, becant màsters segons les seves prioritats i que mica a mica es vagin abandonant els ensenyaments no "eficients" i introduir els crèdits per estudis, qui s´ho pugui permetre, ampliar l´oferta de professionals a 48 països (quan l´homologació serà fal.làcia ja que a França faran 180 crèdits i aquí 240) amb una clara pressió d´importació d´aquells que vinguin de països amb rendes salarials irrisòries i així maximitzar els beneficis empresarials, i com em va dir una de les redactores del llibre blanc de Bolonya, que ens anem oblidant dels curriculums de feina actuals, ja que el que ens té preparats el capitalisme global és ofertes de feina per coneixements especifics.
Un negoci rodó, la superespecialització que no hauran d´interioritzar els empreses, i farà que calgui reciclatge continu als treballadors, qui s´ho pugui permetre i amb uns salaris amb clara pressió a la baixa perquè l´oferta de professionals serà més àmplia, en un context de contenció global de la demanda de llocs de treball.
Els estudiants no només es manifesten, sinó defensen un model de societat me´s just, que enlloc diu que el desplegament de l´EEES hi hagi més dotació pressupostària ni més beques que garanteixi un accés a l´ensenyament superior. I aquí el conseller Huguet, conjuntament amb el conseller Joan Saura, és comprensible que s´emportin el blanc de les critiques d´estudiants i es demani la seva dimissió, ja que declaracions tipus "o Bolonya o Franquisme" o que els que es "manifesten són minoria radical" i donar suport a rectors"sense paliatius" per les decisions del desallotjament i emmudir per la càrrega policial, és una exemplarització del no diàleg i que cada cop més veus a dins i fora d´ERC es tingui el convenciment d´un cert sindrome d´estocolm gobernamental a qualsevol preu , quan el que cal amb estudiants, professors ,que cal amb estudiants ,professors per definir una universitat que formi persones i prepari un futur amb justícia social i dignitat i futur a Catalunya, i que els futus estudiants i els que ho estem fent ens afecta de ple i que cal que estudiants Andorrans que accedeixin a ensenyament superior o que estiguin fent carrera pel seu estatus sobirà tinguin especialment en compte a com els pot afectar l´homologació europea, un tema a debatre en el context electoral andorrà.
La desconexió amb sectors socials representatius de la societat fa allunyar a cada cop més votants d´ERC, amb una exitosa i pacifica mobilització estudiantil i si no hi ha capacitat per crear espais de debat real, millor és retirar-se a temps i donar relleu a persones que generin major cintura política per fer front als reptes de present i futur, per higiène democràtica .

dijous, 19 de març de 2009

Sobre rates de claveguera i altres herbes

A primera plana del Diari d'Andorra d'ahir va sortir aquest escrit. S'hi acusa al cap de la llista de la Unió Nacional de Progrés de maltractador.

La noticia està redactada a base d'arguments tant documentats i convincents com presumptament, diverses fonts, fonts consultades, etc.

Això m'inspira les següents reflexions:

1. A tots els països una mica decents, inclosos els coprincipats bananers, existeix una cosa anomenada presumpció de innocència, no es pot linxar a la gent impunement.

2. Existeix una llei de protecció de dades. No es poden publicar fets tan greus sobre ningú si no hi ha cap decisió judicial. O sigui aquests senyors no han respectat la llei, senzillament són uns delinqüents. No esperem que ens diguin qui són les seves fonts, ja sabem que les rates no es distingeixen per la seva valentia.

3. És molt preocupant l'existència d'aquestes filtracions a organismes oficials, probablement policia o justícia. Quina confiança podem tenir en les institucions del nostre país? Pensen prendre alguna mesura els responsables d'aquests organismes per evitar que això es repeteixi?

4. Tots sabem que aquest diari és un òrgan de publicitat d'un determinat partit. Si guanyen les eleccions pensen implantar aquests mètodes?

5. Aquesta notícia a qui més mal fa és a la dona i sobretot al fill. No se us ha acudit, miserables, que algun dia al pobre nen algú li dirà: "El teu pare és un maltractador". Tots sabem que el món és ple d'ànimes caritatives.

Avui han continuat amb la noticia i a més han publicat un acudit digne del filldeputisme més fastigós.

En resum, aquesta gentussa, inclòs el o els mindundis que obeint ordres han fet l'escrit i l'han signat 'Redacció', a part d'intentar perjudicar-nos electoralment ens ha insultat greument a una colla de gent que amb més o menys encert, però amb molta il·lusió, estem dedicant temps i esforç per intentar fer del nostre país un raconet una mica més habitable.

Però no se'n sortiran.

dijous, 5 de març de 2009

Com controlar els moviments irregulars de capitals de la banca: la moneda telemàtica

Un debat, després de les pressions del coprincep francès per regularitzar Andorra i sortir en el llistat de paradisos fiscals, és oportú fer esment,d´un vídeo ,amb conversa amb Joan Parés, del Centre d´Estudis Joan Bardina que era un pedagog republicà, però aquesta entitat estudia el pensament d´Agustí Chalaux, qui per casuistica va estrènyer coneixença amb directiu del banc francès PARIBAS, descobrint informe secret per controlar els milions ara d´euros de moviments irregulars de capitals que mouen la banca sense control , i que sovint serveixen epr finançar el narcotràfic, el tràfic d´armes, de persones, d´animals,etc. i que tot plegat es podria controlar fent desapareixer paper moneda i usant la moneda telemàtica, tot un debat de fons, que donaria un gir al model socioeconòmic mundial, -que evitaria la situació actual d´Andorra per sortir al llistat de paradisos fiscals de l´OCDE-, condensat en aquesta entrevista:


dissabte, 14 de febrer de 2009

Qu'est-ce que c'est ce merder?



Aquesta és potser la frase més famosa de la cançó El Baró de Bidet cantada per La Trinca. També és una de les que se m'han acudit amb l'última actuació del nostre Copríncep Sarkozy.

Ja fa temps que des de diversos llocs s'acusa a Andorra de ser un paradís fiscal. Això al llarg dels anys ha originat diverses accions, des de manifestacions a la frontera d'algun grup, com per exemple la ONG francesa ATTAC, fins a la retirada de bancs de fora del capital de bancs andorrans, es diu que bancs espanyols van haver de marxar pressionats pel Banc d'Espanya.

L'Organització de Cooperació de Desenvolupament Econòmic (OCDE) manté una llista de països que al seu criteri són paradisos fiscals. Aquesta llista ha anat variant, en realitat disminuint i actualment només hi queden tres països, entre ells Andorra. Si veiem els països que han saltat de la llista hi trobem la gran majoria d'estats caribenys i també les Maldives, Tonga, Nauru, etc.

Com s'ho han fet per sortir de la llista?. Sembla que l'únic requisit és un compromís de que es cooperarà, es reforçarà la transparència i es garantirà l'intercanvi efectiu de informació en matèria fiscal. Tots els països ho han fet i han sortit de la llista excepte nosaltres i dos més. La pregunta que em faig és per què ens costa tant transigir? Si només es tracta de signar un compromís i res més. O es que algú es creu que al món realment només hi queden tres paradisos fiscals?

Degut a l'actual crisi econòmica, els paradisos fiscals són, amb raó o sense, acusats de tots els mals, excusa que per cert permet tapar la pèssima gestió que fins ara molts governs han fet de l'economia. Una de les persones més activistes en el tema és el President de França i al mateix temps Copríncep d'Andorra Nicolas Sarkozy. Es troba en la situació de què “li retreuen de donar aquest discurs i ser Copríncep d’un país considerat paradís fiscal” segons ha declarat el seu representant.

Fa uns dies Sarkozy va declarar que "hauria de revisar les seves relacions amb Andorra". Ha enviat al seu representant a Andorra a reunir-se amb el govern, grups parlamentaris, candidats a les pròximes eleccions i bancs. La conclusió ha estat un ultimàtum de que hem de fer com a mínim un gest o sinó vindran les sancions. Com era d'esperar, el nostre cap de govern ha reaccionat dient que continuarem com fins ara amb les reformes que havíem iniciat, “el Govern no es mou d’aquí".

Ja es veu venir que això acabarà com el tema del contraban de tabac a finals del segle passat, quan l'estat espanyol ens va posar els GEO a les muntanyes, haurem de cedir en pitjors condicions que les d'ara, tot per no voler baixar del burro fins l'últim moment.

I per cert, impagables els comentaris d'alguns diaris. Sarkozy seria un copríncep infidel, un president que actua a ritme del flaix mediàtic. Potser seria més fàcil dir que és president d'un país de més de 60 milions d'habitants i amb gran responsabilitats a Europa i que es troba davant d'una crisi econòmica que de moment ningú sap com sortir-se'n ni com acabarà. Potser ens convindria més ajudar-lo que persistir en una guerra que tots sabem que ja la tenim perduda.

dijous, 25 de desembre de 2008

Demà m'afaitaràs!

Aquesta és una de les expressions que utilitzava en Vegeta, el guerrer de l'espai a la sèrie japonesa Dragon Ball, doblada fa anys al català amb el nom Bola de Drac a la televisió catalana TV3. Una de les millors sèries que mai s'han fet, amb un èxit aclaparador. Jo sempre que podia la veia junt amb els meus fills i puc assegurar que discutir sobre Son Goku o Frízer fa més per la cohesió familiar que molts psicòlegs o pedagogs, i ho dic sense menystenir la feina, moltes vegades difícil i poc valorada, que fan els uns i els altres.

Fa poc, l'empresa que produeix, importa i distribueix electricitat Forces Elèctriques d'Andorra, FEDA, ha anunciat la intenció de fer una central de cogeneració a Soldeu. Aquestes centrals cremen gas natural, compost bàsicament per metà, i amb part de la calor de la combustió generen vapor que acciona una turbina per produir electricitat. Fins aquí el funcionament és semblant al d'una central clàssica. La diferència és que la calor sobrant, que segons el segon principi de la Termodinàmica ja no és utilitzable per produir més treball mecànic, a les centrals clàssiques és expulsat a l'atmosfera i en el nostre cas s'aprofitaria per donar calefacció i aigua calenta a edificis situats al poble de Soldeu.

Què ens pot aportar tot això? Jo hi veig alguns possibles beneficis pel nostre país com pot ser creació de nous llocs de treball, formació dels nostres enginyers, tècnics i estudiants en un camp completament nou aquí però de gran importància a altres països, noves oportunitats per a empresaris d'aquí, o per a empresaris de fora amb llur corresponent corrua de comissionistes, intermediaris i prestanoms seguint les tradicions andorranes més ràncies, etc.

Els que no veig, i d'aquí ve el títol de l'escrit, són els beneficis que des de FEDA i també algun polític ens han volgut vendre.

Ens han dit:

1. Aquest central farà disminuir la dependència d'Andorra de l'exterior.

Això és completament fals excepte que darrerament s'hagi descobert un jaciment de metà a Andorra i que jo no me'n hagi assabentat. Sóc una mica despistat però penso que no tant.

El que farem és substituir gasoil de calefacció i electricitat que importem per gas natural que importarem. Al ser el gas natural una substància molt més perillosa que el gasoil el transport, l'emmagatzematge i la manipulació seran molt més cars degut a les mesures de protecció que seran necessàries.
En quant a l'electricitat que actualment ens ve per uns fils, també necessitarà camions de metà mentre els fils seguiran sent els mateixos. Aquí s'aplica el mateix argument de perillositat i cost.

2. Aquesta central disminuirà la contaminació.

També això és completament fals perquè el que farà és augmentar-la. La substitució de gasoil de calefacció per metà té una petita avantatge a favor del darrer ja que la combustió d'aquest genera menys gasos d'efecte hivernacle (CO2) que la del gasoil. Ara bé, el rendiment final d'aquesta instal·lació serà més baix que el de les instal·lacions actuals de gasoil, tan pel sistema de funcionament propi d'aquest tipus de central com pel fet de què al ser una instal·lació centralitzada les canonades de distribució d'aigua calenta hauran de ser de gran diàmetre i molt llargues ja que hauran de donar calor a punts molt allunyats. Per tant les pèrdues energètiques, per molt ben aïllades que estiguin, seran superiors a les de les instal·lacions actuals. Aquest fet disminuirà molt l'avantage a favor del gas que havia esmentat.
Un altre factor a tenir amb compte és que el metà és un gas amb un efecte hivernacle molt gran, unes 23 vegades superior al del CO2. Per tant, les fuites de metà són molt perjudicials pel medi ambient.
D'altra part, la producció d'electricitat a partir de metà substituirà electricitat importada. Aquesta electricitat es genera de fonts molt diverses, combustibles fòssils, hidràulica, nuclear, i el que és segur és que el seu contingut en carboni és inferior al de la combustió del metà. Això és molt clar en el cas de l'electricitat importada de França on el 75% de l'electricitat produïda és d'origen nuclear.

En resum, la dependència d'Andorra respecte a l'exterior no disminuirà, l'emissió a l'atmosfera de gasos amb efecte hivernacle augmentarà i addicionalment també tindrem el cost i la perillositat de la manipulació del metà.

Per tot això jo m'atreviria a demanar als tècnics, ja no dic als polítics perquè part de llur feina consisteix en parlar del que no saben, demanaria als tècnics que no ens vulguin aixecar la camisa, o explicar sopars de duro, o venir-nos amb romanços ja que llavors, com l'orgullós Vegeta, els haurem de contestar: "Nano, demà m'afaitaràs"

dimarts, 23 de desembre de 2008

Arribem tard o som uns retrasats?

Aquesta és la possible moneda andorrana de 2 euros tal com l'he trobada a la Wiquipedia. Alguns microestats no pertanyen a la Comunitat Europea però sí a l'anomenada euro zona, concretament Andorra, Mònaco, San Marino i el Vaticà. Els tres darrers han arribat a acords amb la CE i encunyen monedes d'euro. Tot i què la CE des del 27 d'octubre del 2004 va proposar arribar a un acord i les negociacions van començar el novembre del 2006, no hi hauran euros andorrans fins al 2009 o més tard. Una vegada més Andorra ha arribat tard.

Fa uns dies, el Consell General va votar sobre el tema dels frescos de Sant Esteve. Es tracta d'uns frescos romànics, probablement de finals del segle XII, que es trobaven a l'esglèsia de Sant Esteve d'Andorra la Vella fins que a principis dels anys 30 l'esglèsia se'ls va vendre, cosa sembla ser bastant freqüent a l'època. Fa poc es van localitzar a Barcelona en mans d'una família que es va mostrar disposada a tornar-los a Andorra al preu de 3,8 M d'euros.
El Govern va demanar al Consell un crèdit extraordinari.
El Partit Socialdemòcrata, desmentint el mite de què l'esquerra sempre ha protegit la cultura, es va empescar una esmena a la totalitat per tombar la proposta, ajudat en aquest cas pels mateixos partits centristes que durant tota la legislatura més aviat s'havien dedicat a fer de palanganes del governant Partit Liberal. L'excusa és que en època de crisi no podem gastar tants diners, cosa que seria una mica més creïble si els mateixos que ho diuen no haguessin organitzat un concert de Bob Dylan sabent per endavant que hi perdrien 180.000 €, en realitat van ser més. El resultat és que ens hem quedat de moment sense una part fonamental del nostre patrimoni artístic i potser quan ens despertem també haurem arribat massa tard.

I parlant d'arribar tard, hem tingut una votació al Consell General sobre les lleis laborals sense preveure, entre altres coses, la regulació del dret de vaga previst a la Constitució. Quan s'establiran uns serveis mínims? Quan a l'empresa privada un es podrà sindicar o fer vaga sense por de ser acomiadat immediatament? No hi haurà cap dispositiu de defensa d'un treballador en cas de què es consideri perjudicat per l'empresari, l'única opció que tindrà serà anar a la Batllia, tribunals, pagar advocats i esperar la resposta uns quants mesos o anys.

I per acabar de viatjar endarrera en el temps la següent notícia: "El líder d'Esquerra Andorrana inicia una vaga de fam" El motiu: "El director em va dir que m’acomiadava del lloc de treball perquè havia entrat en la política”

dimecres, 10 de desembre de 2008

Opinió sobre l´Espai Europeu Ensenyament Superior (EEES)

Com a delegat d´estudiants de la UNED La Seu d´Urgell-Andorra de ciències polítiques i sociologia, (únic centre associat a distància que conté un estat sobirà -i meitat d´alumnes matriculats,són Andorrans- en el seu patronat),vaig poder assistir fa unes setmanes amb altres delegats a nivell estatal a les explicacions sobre el desplegament de la EEES a la Uned, que ens afecta a 150.000 estudiants a distància a nivell estatal espanyol i a d´altres estats-com l´andorrà-,arribant a la conclusió, que s´ha fet de forma precipitada,sense comptar amb comunitat educativa,estudiants,professorat, només acord de ministres d´Educació Europeu, sota criteris de competitivitat amb les universitats americanes, excloent els valors de formació integrals de la persona i esperit crític que es deuen les universitats com a servei públic a la societat. Al detall hi ha dèficits i disputes corporatives ,que provoquen, com en la diplomatura de Treball Social, que encara no té aprovat el grau. Obligarà en el futur que els graus(equivalents a diplomatures actuals amb un any més) per curriculums no n´hi hagi prou i calgui impartir un màster, que els estudiants s´hauran de pagar o finançar-se a través d´entitats financeres (mercantilització de l´ensenyament superior), que ens posa a 240 crèdits universitaris,per tant la fal.làcia de l´equiparació amb europa que seria bon propòsit no és tal, quan majoria d´universitats europees faran 180 crèdits. A més obligarà a evaluació continua, que buidarà les universitats presencials de fills de treballadors que feien mitja jornada per pagar-se estudis, abocant-los a que si dediquin plenament(cosa que farà que només hi accedeixen les classes benestants), una forma de fer una criba i fractura social encoberta, cap a un model laboral bipolar de formació baixa generalitzada i una altra de superior elitista, o abocar a formalitzar amb bancs i caixes crèdits personals per estudiar, sense poder treballar per la plena dedicació a l´ensenyament superior. Per tant les mobilitzacions estan plenament justificades, perquè el que s´hi juga és l´accés universal a l´ensenyament superior. Si no, abocarà a que només resti la universitat a distància , com a infima possiblitat, amb els dèficits de finançament i retallades de profesorat presencial als centres associats, generalitzat en el cas de la UNED, que abocarà a molts professors tutors a buscar alternatives sociolaborals. 

Estic pendent d´informe jurídic de quina afectació tindrà pels estudiants d´altre estat(andorrà) que cursen estudis UNED per equiparació resta d´europa, que m´ha promés fer arribar vicerectora EEES UNED, que us faré present quan se´m faciliti, i que crec que el Ministeri d´Universitats Andorrà hi hauria de reflexionar per tal de donar cobertura i equiparació als seus titulats superiors es garanteixi l´accés a universitats europees en el desplegament de la EEES.

 Us passo el resum de la vicerectora en vídeo:

 

L´enllaç:

-Encarnación Sarrià, vicerectora EEES UNED


Us passo interesant article extret de Kaosenlared, sobre l´EEES perquè el pogueu valorar:


"L’ inevitabilitat "de l’aplicació de l'EEES. Nivells de responsabilitat, eines i el paper dels estudiants

Davant la aparentment generalitzada sensació d’inevitabilitat de l’aplicació de la reforma entre determinats sectors universitaris, cal fer diversos i àgils aclariments. Situació actual, les tècniques d'implementació institucional (politica neta i bruta) i el paper dels estudiants en tot plegat.
Davant la aparentment generalitzada sensació d’inevitabilitat de l’aplicació de la reforma entre determinats sectors universitaris, cal fer diversos i àgils aclariments. A Grècia s’ha aturat, a Alemanya els estudiants s’han organitzat i lluitat contra la pujada de taxes, a l’Estat Francès les tancades de facultats de principis de curs ens donen exemples de que el consens i la inevitabilitat que l’establishment vol vendre no són reals.

  Segons les dades del Ministeri, la realitat és que –a l’espera de que realment siguin aprovats per l’ANECA- per l’any vinent s’han proposat 207 títols de grau. D’ells no més 69 són d’universitats públiques, de les quals, 23 ho són a la mateixa universitat  : Universitat Carlos III de Madrid. La Universitat Autònoma de Madrid (29.000 estudiants), no proposa cap pla per l’any vinent. Cap universitat andalusa (el campus universitari més important de l’Estat) tampoc, així com tampoc a Castella i Lleó. Tampoc la UNED (150.000 estudiants no presencials) ni la Complutense de Madrid (70.000 estudiants) ho faran enguany. En conjunt, el 70% de les universitats públiques no proposa cap grau.

La realitat a la UAB es interessant. Tot i que el Reial Decret els ha agafat per sorpresa, la iniciativa per tirar endavant quatre graus per l’any vinent respon més que res, a la necessitat “de no quedar-se enrere” malgrat les dificultats materials i polítiques objectives, el primer efecte perniciós d’una política universitària sustentada sobre la “competició” i no sobre la “cooperació”.

Dels quatre graus, el de Traducció i Interpretació ha estat retirat, per la pressió del professorat i dels estudiants, motiu pel qual l’equip deganal va dimitir, donada la «  situació d’ingovernabilitat  » de la facultat. D’altra banda, els estudiants els graus d’Humanitats, Física i Matemàtiques semblen que estan en tràmit a l’ANECA... qui no no els ha donat el vist-i-plau. Contrasta aquest rotund fracàs amb la pressa amb la qual s’han desenvolupat aquests plans: sense la participació d’estudiants i, a sobre, els estudiants de Llicenciatura de Matemàtiques comencen a mostrar el seu desacord amb el contingut d’aquest grau. Cal fer esment que havent-hi òrgans de representació estudiantil amb una majoria aclaparadora (les assemblees de facultat) es comptabilitzi com a “participació estudiantil” a estudiants cooptats amb diverses fórmules “democràtiques”.

La quadratura del cercle: qualitat sense recursos.

Per aplicar una reforma d’aquestes característiques hem de distingir entre diversos nivells tècnics i polítics. Son nivells indissociables i la seva articulació ens permet visualitzar la continuïtat entre la política “neta” i la política “bruta” (obertament repressiva).

Pel que fa al nivell estrictament tècnic

L’eina tècnica estrella per aplicar la reforma està sent la reducció de grups (visca la revolució pedagògica), preferentment els de tarda (torn especialment útil per a la gent que treballa o que té una edat, que també tenen dret a estudiar). D’altra banda, davant la pujada de tasques de correcció tenim la proliferació de la figura dels becaris predoctorals que mai podran fer la seva tesi (en virtut de la seva càrrega docent) i la inestimable ajuda dels becaris de suport a la docència. Molt possiblement aquests són els col·lectius que faran les hores extres, això sí, sense remuneració i, això si, sense drets sindicals. Aquesta és la qualitat de l’ensenyament i la investigació i el ventall d’oportunitats que ens ofereix la reforma.

D’altra banda, la celeritat en l’aplicació fa que sorgeixin disfuncions per tramitar les propostes. La LOU es va oblidar d’establir mecanismes clars per a la coordinació de les Agències de Qualitat estatal i autonòmiques. Aquesta circumstància s’ha resolt amb la paciència dels investigadors i cos docent (que s’han d’acreditar segons diferents criteris d’avaluació tant per l’ANECA com per l’AQU). En teoria, els plans d’estudi que es proposen, haurien de passar en primer lloc per l’AQU i desprès d’aquí a l’ANECA. Com que no hi ha temps, la realitat és que la gran autonomia per a la revisió dels plans que prometien les autoritats catalanistes que van promoure el marc català per la LOU (LUC), que s’omplen de bones paraules pel que fa a la defensa del català a les aules... la majoria dels plans d’estudi s’estan tramitant directament en castellà i via ANECA, quan la pela mana no hi ha temps per a criteris socials com ara el de protecció de la llengua.[1]

Pel que fa al nivell polític: identificant l’enemic i les seves eines

Encara que la reforma es fa des de el Govern espanyol (i no des d’Europa[2]) el que és cert és que la patronal catalana mira amb molt bons ulls aquesta reforma i la LUC es va atrevir a fer el que la LOU no feia: fer esment directe a l’Acord General de Comerç i Serveis i aprofundir amb una retòrica “patriòtica” l’oportunitat d’aquesta reforma per a les universitats catalanes. Si l’objectiu de la reforma no és altre que abaratir els costos de formació de la mà d’obra (externalitzant a les universitats públiques els programes específics que abans havien de pagar les empreses), el seu salari (tot reduint els competències i continguts reconeguts a les llicenciatures), tenir treballadors gratuïts sense drets i sense contractes (pràctiques professionals obligatòries dins dels plans d’estudi) i aprofitar les infraestructures humanes i materials de la universitat pública per al seu profit (orientar la investigació a les necessitats del teixit empresarial, i per tant, restringir de pas la seva divulgació pública i aprofitament social), és normal que tota la burgesia catalana, espanyola i europea es fregui les mans amb aquesta “oportunitat” i és normal que la seva veu política a través dels partits parlamentaris s’estàn fent ressò, amb la complicitat oberta de mitjans de comunicació, entre els quals destaca especialment La Vanguardia.

Malgrat aquesta successió de nivells de responsabilitat política al si de la universitat i a peu de facultat també hi tenim els seus tentacles. Els Consells Socials (la Rosa Cullell, p.e., ex presidenta del CS de la UAB, va ser directiva de La Caixa i ara dirigeix TV3 i Catalunya Ràdio) i els Equips de Govern han mantingut una relació d’adequació molt intensa, l’harmonia i el consens desprès de la tempesta del 2001 va arribar a la universitat.

Després de la dura repressió estudiantil al 2001, la ressaca ZP (que va prometre derogar la LOU i va fer just el contrari), el rebuig social de la reforma es va reduir amb petites aparicions  en relació a la supressió de determinades llicenciatures (amb èxit, per això ara les universitats proposen les titulacions i no es fan via decret des de el Ministeri).

En aquest context de “pau social” relativa, les principals eines han sigut la desinformació generalitzada i la tecnificació d’assumptes polítics (és a dir, no entrar mai a qüestionar o plantejar la discussió real sobre els objectius de fons i la situació real de la universitat pública). Acompanyada d’una campanya de desprestigi de l’educació superior i de crítica a les dèries reals endogàmiques i anquilosades de la institució, es va abonar el terreny per plantejar un canvi d’arrel sense cap mena d’anàlisi sobre si aquest plantejament responia o no a les necessitats de la societat en el seu conjunt (no només a la banca o al teixit productiu).

  L’aplicació dels mecanismes d’acreditació del professorat van implicar una carrera cap a la salvació individual entre molts sectors del professorat i la precarització de les condicions de vida i estudi dels estudiants van redundar en una intensificació de les sortides individuals i un eficaç mecanisme disciplinari (sobrecàrrega creixent de feina). La incapacitat d’aquest sector del professorat precari per plantejar seriosament un marc d’anàlisi conjunt, sumat a les dinàmiques corporatives i competitives dins de la pròpia universitat (La UAB, p.e. estableix la dotació de recursos segons criteris competititus entre departaments). Aquesta lògica d’individualitza i triomfaràs ha sigut molt exitosa. Avui dia la majoria del professorat està emprenyat no sap ben bé contra què però si ha de canalitzar el seu malestar no l’articula políticament. La saturació d’informes i de feina docent i investigadora no brinda les condicions idònies per al debat i la reflexió sobre la realitat laboral i docent concreta a peu de facultat d’aquest professorat i sovint ha sigut més fàcil encabir el malestar bé contra els estudiants organitzats (per inconscients o violents) bé contra els estudiants no organitzats (per passius), be somniant uns amb la jubilació d’altres, amb aquestes jubilacions per veure si arriba la seva oportunitat.

  En aquest context si no hi ha cap resposta per part de ningú no passa res. El problema ésque l’aplicació dels plans pilots i la degradació de la qualitat dels serveis (com ara fotocòpies, menjar, transport, ....) ha esdevingut en un catalitzador per a la reorganització estudiantil, a sobre les polítiques draconianes de personal que van endurir les condicions per a la estabilització laboral del PDI universitari. La diferència entre ambdues resideix en el plantejament corporatiu o transversal. Mentre la cosa sigui corporativa, no hi ha problema, l’eina de desmobilització: el fals diàleg (consentit pels sindicats majoritaris a la universitat) i la compartimentació de les lluites. No és un problema de política laboral, és un problema d’ajudants, de capítol VI, d’associats, ... D’altra banda, la perspectiva estudiantil a nivell polític planteja més problemes: és una visió de conjunt que qüestiona el marc, i això no es pot assumir –perque no hi ha arguments socialment legítims per defensar-la-. Es fa el possible per compartimentar i cooptar i si no, sempre queda ladeslegitimació pura i dura: “es tracta d’una minoria violenta i feixista” i l’agressió física.

  L’organització de la lluita del 6M va catalitzar una unió inèdita des de fa anys en el context de la UAB: la confluència parcial entre professorat, treballadors i estudiants. Cadascú dins del seu marc i els estudiants donant cobertura discursiva transversal. Aquesta organització i aprofundiment de l’anàlisi i els arguments ha tingut un ventall de respostes diverses gradualment desplegades:

  

1.        Intentar treure legitimitat als estudiants organitzats en assemblees com a minoria no representativa.

2.        Intentar associar els vells tòpics pre 68 contra l’estudiantat crític: des de la ridiculització fins al desprestigi obert :no en tenen arguments, no en tenen ni idea, fem com si escoltem si res.

3.        Fals diàleg i falsa negociació amb el suport de “figures de poli bo” , figures de falsa mediació sense poder real que intercepten i paralitzen les demandes -a la UAB com abans va desenvolupar el Marti Marin pel que fa als estudiants, al seu càrrec d’Adjunt de Vicerector d’Estudiants, qui va dimitir desprès del 6M-.

4.        Seguiment dels moviments estudiantils mitjantant l’intent de utilització dels becaris de dinamització de centres com a informadors del tamany i debats de les assemblees de facultat i demanant la fragmentació de les assemblees de facultat en assemblees de titulació i la cooptació d’estudiants per al disseny de plans d’estudi.

5.        Criminalitzar als estudiants assemblearis tot extenent com representatiu del conjunt les accions aïllades més controvertides de totes les protestes

6.        Ignorar les lògiques argumentatives del discurs dels estudiants a totes les instàncies: institucionals i extra-institucionals.

7.        Amenaça directa, com per exemple, en relació a la vaga de becaris de col·laboració a la UAB de treure beca per dies de vaga, eliminació de les beques de col·laboració, ...

8.        Censura informativa activa al sí de la institució: negació del dret dels representants d’estudiants d’accedir a les llistes de correu ni tan sols per convocar als seus representats, prèvia censura i recurrent endarreriment en la tramitació quan són “acceptades”.

9.        Permetre la presència de policia secreta sense restriccions als campus.

10.  Agressió física directa. Entrada i càrrega dels Mossos d’Esquadra contra estudiants contra la LOU concentrats pacíficament en horari lectiu a un espai obert del recinte universitari. Bloqueig de la participació d’estudiants a la inaguració d’una nova facultat a la Universitat de Lleida.

11.  Censura activa dels comunicats crítics amb les mesures adoptades pel Rectorat i proporcionar informació sel·lectiva en contextos als quals no es pot contrastar cap dada (carta del rector al personal funcionariat, reunió amb els directors de Departaments a porta tancada)

12.  Obertura d’expedients als estudiants identificats i fer judici polític (no es demanen responsabilitats individuals sobre fets concrets, sino opinions sobre la decisió del Rector pel que fa als Mossos). Mercadeig de les mesures repressives distingint entre estudiants bons i estudiants dolents..

13.  Silenci absolut pel que fa als motius de fons de les mobilitzacions quan no mentir obertament (negació de ferits com conseqüència de la càrrega; danys materials inexistents per part dels estudiants).

El paper dels estudiants en l’aplicació de la LOU: Plans d’Estudi

  
Davant la necessitat d’aplicar i legitimar el que sigui en un temps rècord, el Vicerectorat d’Estudiants recorda amb insistència als Degans que s’han d’aconseguir estudiants i per facilitar la tasca, s’ofereixen llistats d’estudiants que han assistit a títol individual a alguna sessió informatiu- propagandística de la reforma, es regalen crèdits de lliure elecció als estudiants que, al marge de les seves assemblees totes posicionades contra la reforma, vulguin “col·laborar” en dissenyar sense mitjans ni econòmics ni humans els continguts i girs pedagògics revolucionaris (sense cap recurs extra, afegim) que suposa la reforma.

  
El que és més interessant encara és la bona fe dels estudiants, que creuen que negociar un grau és un Pla B –el pla A és aturar la reforma d’arrell-,   no sigui que la reforma s’apliqui igualment. Negociar un grau vol dir accelerar la seva aplicació, no és un pla B es acceptar el Pla.

  Davant el desconcert generalitzat i la manca de informació fluida i no manipulada per part de les institucions acadèmiques (més interessades en tirar endavant els plans d’estudi que de la seva qualitat acadèmica real donat el temps per enllestir-los i els recursos dels que es doten) l’estudiantat decideix participar en aquestes comissions.

  La participació estudiantil als òrgans institucionals és necessària però no donarà el que demanen si persisteix l’actual marc normatiu (Reial Decret, LUC i LOU). La força, resideix a fora de les institucions estamentals i antidemocràtiques de la universitat. La força resideix a la nostra capacitat per informar, concienciar i mobilitzar als nostres companys i als potencials aliats. L’entrada a les Comissions ens brinda l’oportunitat d’obtenir informació, però en cap cas es pot entrar a la lògica de negociació ni per si de cas ni per tenir un pla B. Negociar un grau no és cap pla B des del punt i hora en que accelera l’aplicació del procés de mercantilització dels estudis. Negociar un grau per als companys que entraran l’any vinent a la universitat és privar-los de tenir uns estudis amb les mateixes atribucions professionals que nosaltres, és obligar-les a fer postgraus que nosaltres no necessitem perque ja estem dins dels cicles de llicenciatures. Deixar en herència un grau és una traïció al seu suport en les campanyes contra la privatització de l’ensenyament superior.

  Lliçons de sindicalisme

L’estratègia bàsica des de fa més de vint anys del sindicalisme burocràtic majoritari envers els seus treballadors és no fer mai una lluita ofensiva. És esperar l’atac de la patronal i desprès, negociar dins d’aquest marc la millora del empitjorament. És a dir, s’accepta l’empitjorament a canvi de que no sigui tan dolent (p.e. expedient de regulació de treball d’acomiadament de 1000 treballadors, vinga ho deixem en 500) i desprès ho venen com a victòria.

Si entrem a negociar els graus, estem acceptant la reforma universitària com inevitable i si no més ens fixem en la nostra facultat o en la nostra universitat per avaluar les nostres forces, estem falsejant la realitat. L’aplicació de la reforma, les possibilitats d’aturar el procés van més enllà del nostre camp de visió immediat i els companys Perpinyà, Lleida, de Madrid, Santiago, Grècia, , Burgos, Sevilla, ... ens demostren que no estem sols i que els deixarem sols si no som conseqüents.

Un grau no equival a una llicenciatura. Qualsevol grau, tal com està definit al Reial Decret, és objectivament pitjor que la pitjor llicenciatura que ara tenim i no serà gaire diferent que les actuals diplomatures[3], això si, un any més llarg i sota unes condicions de control del conjunt de la vida de l’estudiant sense precedents, ni tan sols dins l’escola secundària... i a sobre pagant (els crèdits ECTS i l’avaluació continuada= producció sense aturada).

Creure que per tenir quatre anys en lloc de tres millora el contingut i la inserció professional no més passa si no llegim el contingut del Reial Decret. Magisteri, una de les diplomatures “dignificades” amb un grau, té com a regal que sense el postgrau, no es podrà exercir la professió de docent (avui dia un diplomat de magisteri no té que fer el CAP). Dret? Tres quarts del mateix.

  La lluita té els seus resultats, nosaltres vam ser els hereus de les lluites estudinatils del 80 (segona convocatòria, p.e.) i nosaltres podem deixar una altre cosa en herència als que ens segueixen... i lluiten amb nosaltres, els companys i companyes de secundària.

  Conclusió provisional

  La feinada per la derogació de la LOU, de la LUC i del Reial Decret no ha fet més que (re)començar i tenim tota la força de la raó i de la capacitat de mobilització. Les bases que es fixin ara pel que fa a la lluita estudiantil (i transversal amb la resta de sectors universitaris, educatius i serveis públics) de línea política, organitzativa i estratègica seran sobre les quals s’haurà de caminar el curs vinent: la proba de foc de tot plegat per a la nostra generació i per al conjunt de la societat.



[1] D’altra banda, s’ha de fer esment específic a que la veritable raó per a l’aplicació d’un grau de quatre anys a l’Estat espanyol (contra la tendència de la resta de l’EEES de aplicar la modalitat de tres anys) respon a una mirada al continent sud-americà... àrea preferent per a la captació d’estudiants pels màsters (en quina llengua?) i d’altra banda, àrea de negoci preferent per al grup Universia (plataforma “universitària” del Banc Santander que entre d’altres activitats lúdiques promou el concurs de bellesa Universia entre les universitàries xilenes).

[2] Encara s’atreveixen a dir fins i tot el Conseller d’Universitats, sense ser capaços d’esmentar quina directriu és la que ens obliga, senzillament perque no existeix

[3] Pel que a les enginyeries industrials, ara les enginyeries tècniques i superior tenen les mateixes atribucions professionals (RD 1986) . La definició de Grau que fa el Reial Decret i les línees dels Llibres Blancs situen les atribucions professionals als Màsters. Enlloc d’equiparar la tècnica a al Màsters s’està desenvolupant una equiparació a la baixa.

http://especialbolonya.wordpress.com/avis-urgent/