dijous, 25 de desembre de 2008

Demà m'afaitaràs!

Aquesta és una de les expressions que utilitzava en Vegeta, el guerrer de l'espai a la sèrie japonesa Dragon Ball, doblada fa anys al català amb el nom Bola de Drac a la televisió catalana TV3. Una de les millors sèries que mai s'han fet, amb un èxit aclaparador. Jo sempre que podia la veia junt amb els meus fills i puc assegurar que discutir sobre Son Goku o Frízer fa més per la cohesió familiar que molts psicòlegs o pedagogs, i ho dic sense menystenir la feina, moltes vegades difícil i poc valorada, que fan els uns i els altres.

Fa poc, l'empresa que produeix, importa i distribueix electricitat Forces Elèctriques d'Andorra, FEDA, ha anunciat la intenció de fer una central de cogeneració a Soldeu. Aquestes centrals cremen gas natural, compost bàsicament per metà, i amb part de la calor de la combustió generen vapor que acciona una turbina per produir electricitat. Fins aquí el funcionament és semblant al d'una central clàssica. La diferència és que la calor sobrant, que segons el segon principi de la Termodinàmica ja no és utilitzable per produir més treball mecànic, a les centrals clàssiques és expulsat a l'atmosfera i en el nostre cas s'aprofitaria per donar calefacció i aigua calenta a edificis situats al poble de Soldeu.

Què ens pot aportar tot això? Jo hi veig alguns possibles beneficis pel nostre país com pot ser creació de nous llocs de treball, formació dels nostres enginyers, tècnics i estudiants en un camp completament nou aquí però de gran importància a altres països, noves oportunitats per a empresaris d'aquí, o per a empresaris de fora amb llur corresponent corrua de comissionistes, intermediaris i prestanoms seguint les tradicions andorranes més ràncies, etc.

Els que no veig, i d'aquí ve el títol de l'escrit, són els beneficis que des de FEDA i també algun polític ens han volgut vendre.

Ens han dit:

1. Aquest central farà disminuir la dependència d'Andorra de l'exterior.

Això és completament fals excepte que darrerament s'hagi descobert un jaciment de metà a Andorra i que jo no me'n hagi assabentat. Sóc una mica despistat però penso que no tant.

El que farem és substituir gasoil de calefacció i electricitat que importem per gas natural que importarem. Al ser el gas natural una substància molt més perillosa que el gasoil el transport, l'emmagatzematge i la manipulació seran molt més cars degut a les mesures de protecció que seran necessàries.
En quant a l'electricitat que actualment ens ve per uns fils, també necessitarà camions de metà mentre els fils seguiran sent els mateixos. Aquí s'aplica el mateix argument de perillositat i cost.

2. Aquesta central disminuirà la contaminació.

També això és completament fals perquè el que farà és augmentar-la. La substitució de gasoil de calefacció per metà té una petita avantatge a favor del darrer ja que la combustió d'aquest genera menys gasos d'efecte hivernacle (CO2) que la del gasoil. Ara bé, el rendiment final d'aquesta instal·lació serà més baix que el de les instal·lacions actuals de gasoil, tan pel sistema de funcionament propi d'aquest tipus de central com pel fet de què al ser una instal·lació centralitzada les canonades de distribució d'aigua calenta hauran de ser de gran diàmetre i molt llargues ja que hauran de donar calor a punts molt allunyats. Per tant les pèrdues energètiques, per molt ben aïllades que estiguin, seran superiors a les de les instal·lacions actuals. Aquest fet disminuirà molt l'avantage a favor del gas que havia esmentat.
Un altre factor a tenir amb compte és que el metà és un gas amb un efecte hivernacle molt gran, unes 23 vegades superior al del CO2. Per tant, les fuites de metà són molt perjudicials pel medi ambient.
D'altra part, la producció d'electricitat a partir de metà substituirà electricitat importada. Aquesta electricitat es genera de fonts molt diverses, combustibles fòssils, hidràulica, nuclear, i el que és segur és que el seu contingut en carboni és inferior al de la combustió del metà. Això és molt clar en el cas de l'electricitat importada de França on el 75% de l'electricitat produïda és d'origen nuclear.

En resum, la dependència d'Andorra respecte a l'exterior no disminuirà, l'emissió a l'atmosfera de gasos amb efecte hivernacle augmentarà i addicionalment també tindrem el cost i la perillositat de la manipulació del metà.

Per tot això jo m'atreviria a demanar als tècnics, ja no dic als polítics perquè part de llur feina consisteix en parlar del que no saben, demanaria als tècnics que no ens vulguin aixecar la camisa, o explicar sopars de duro, o venir-nos amb romanços ja que llavors, com l'orgullós Vegeta, els haurem de contestar: "Nano, demà m'afaitaràs"

dimarts, 23 de desembre de 2008

Arribem tard o som uns retrasats?

Aquesta és la possible moneda andorrana de 2 euros tal com l'he trobada a la Wiquipedia. Alguns microestats no pertanyen a la Comunitat Europea però sí a l'anomenada euro zona, concretament Andorra, Mònaco, San Marino i el Vaticà. Els tres darrers han arribat a acords amb la CE i encunyen monedes d'euro. Tot i què la CE des del 27 d'octubre del 2004 va proposar arribar a un acord i les negociacions van començar el novembre del 2006, no hi hauran euros andorrans fins al 2009 o més tard. Una vegada més Andorra ha arribat tard.

Fa uns dies, el Consell General va votar sobre el tema dels frescos de Sant Esteve. Es tracta d'uns frescos romànics, probablement de finals del segle XII, que es trobaven a l'esglèsia de Sant Esteve d'Andorra la Vella fins que a principis dels anys 30 l'esglèsia se'ls va vendre, cosa sembla ser bastant freqüent a l'època. Fa poc es van localitzar a Barcelona en mans d'una família que es va mostrar disposada a tornar-los a Andorra al preu de 3,8 M d'euros.
El Govern va demanar al Consell un crèdit extraordinari.
El Partit Socialdemòcrata, desmentint el mite de què l'esquerra sempre ha protegit la cultura, es va empescar una esmena a la totalitat per tombar la proposta, ajudat en aquest cas pels mateixos partits centristes que durant tota la legislatura més aviat s'havien dedicat a fer de palanganes del governant Partit Liberal. L'excusa és que en època de crisi no podem gastar tants diners, cosa que seria una mica més creïble si els mateixos que ho diuen no haguessin organitzat un concert de Bob Dylan sabent per endavant que hi perdrien 180.000 €, en realitat van ser més. El resultat és que ens hem quedat de moment sense una part fonamental del nostre patrimoni artístic i potser quan ens despertem també haurem arribat massa tard.

I parlant d'arribar tard, hem tingut una votació al Consell General sobre les lleis laborals sense preveure, entre altres coses, la regulació del dret de vaga previst a la Constitució. Quan s'establiran uns serveis mínims? Quan a l'empresa privada un es podrà sindicar o fer vaga sense por de ser acomiadat immediatament? No hi haurà cap dispositiu de defensa d'un treballador en cas de què es consideri perjudicat per l'empresari, l'única opció que tindrà serà anar a la Batllia, tribunals, pagar advocats i esperar la resposta uns quants mesos o anys.

I per acabar de viatjar endarrera en el temps la següent notícia: "El líder d'Esquerra Andorrana inicia una vaga de fam" El motiu: "El director em va dir que m’acomiadava del lloc de treball perquè havia entrat en la política”

dimecres, 10 de desembre de 2008

Opinió sobre l´Espai Europeu Ensenyament Superior (EEES)

Com a delegat d´estudiants de la UNED La Seu d´Urgell-Andorra de ciències polítiques i sociologia, (únic centre associat a distància que conté un estat sobirà -i meitat d´alumnes matriculats,són Andorrans- en el seu patronat),vaig poder assistir fa unes setmanes amb altres delegats a nivell estatal a les explicacions sobre el desplegament de la EEES a la Uned, que ens afecta a 150.000 estudiants a distància a nivell estatal espanyol i a d´altres estats-com l´andorrà-,arribant a la conclusió, que s´ha fet de forma precipitada,sense comptar amb comunitat educativa,estudiants,professorat, només acord de ministres d´Educació Europeu, sota criteris de competitivitat amb les universitats americanes, excloent els valors de formació integrals de la persona i esperit crític que es deuen les universitats com a servei públic a la societat. Al detall hi ha dèficits i disputes corporatives ,que provoquen, com en la diplomatura de Treball Social, que encara no té aprovat el grau. Obligarà en el futur que els graus(equivalents a diplomatures actuals amb un any més) per curriculums no n´hi hagi prou i calgui impartir un màster, que els estudiants s´hauran de pagar o finançar-se a través d´entitats financeres (mercantilització de l´ensenyament superior), que ens posa a 240 crèdits universitaris,per tant la fal.làcia de l´equiparació amb europa que seria bon propòsit no és tal, quan majoria d´universitats europees faran 180 crèdits. A més obligarà a evaluació continua, que buidarà les universitats presencials de fills de treballadors que feien mitja jornada per pagar-se estudis, abocant-los a que si dediquin plenament(cosa que farà que només hi accedeixen les classes benestants), una forma de fer una criba i fractura social encoberta, cap a un model laboral bipolar de formació baixa generalitzada i una altra de superior elitista, o abocar a formalitzar amb bancs i caixes crèdits personals per estudiar, sense poder treballar per la plena dedicació a l´ensenyament superior. Per tant les mobilitzacions estan plenament justificades, perquè el que s´hi juga és l´accés universal a l´ensenyament superior. Si no, abocarà a que només resti la universitat a distància , com a infima possiblitat, amb els dèficits de finançament i retallades de profesorat presencial als centres associats, generalitzat en el cas de la UNED, que abocarà a molts professors tutors a buscar alternatives sociolaborals. 

Estic pendent d´informe jurídic de quina afectació tindrà pels estudiants d´altre estat(andorrà) que cursen estudis UNED per equiparació resta d´europa, que m´ha promés fer arribar vicerectora EEES UNED, que us faré present quan se´m faciliti, i que crec que el Ministeri d´Universitats Andorrà hi hauria de reflexionar per tal de donar cobertura i equiparació als seus titulats superiors es garanteixi l´accés a universitats europees en el desplegament de la EEES.

 Us passo el resum de la vicerectora en vídeo:

 

L´enllaç:

-Encarnación Sarrià, vicerectora EEES UNED


Us passo interesant article extret de Kaosenlared, sobre l´EEES perquè el pogueu valorar:


"L’ inevitabilitat "de l’aplicació de l'EEES. Nivells de responsabilitat, eines i el paper dels estudiants

Davant la aparentment generalitzada sensació d’inevitabilitat de l’aplicació de la reforma entre determinats sectors universitaris, cal fer diversos i àgils aclariments. Situació actual, les tècniques d'implementació institucional (politica neta i bruta) i el paper dels estudiants en tot plegat.
Davant la aparentment generalitzada sensació d’inevitabilitat de l’aplicació de la reforma entre determinats sectors universitaris, cal fer diversos i àgils aclariments. A Grècia s’ha aturat, a Alemanya els estudiants s’han organitzat i lluitat contra la pujada de taxes, a l’Estat Francès les tancades de facultats de principis de curs ens donen exemples de que el consens i la inevitabilitat que l’establishment vol vendre no són reals.

  Segons les dades del Ministeri, la realitat és que –a l’espera de que realment siguin aprovats per l’ANECA- per l’any vinent s’han proposat 207 títols de grau. D’ells no més 69 són d’universitats públiques, de les quals, 23 ho són a la mateixa universitat  : Universitat Carlos III de Madrid. La Universitat Autònoma de Madrid (29.000 estudiants), no proposa cap pla per l’any vinent. Cap universitat andalusa (el campus universitari més important de l’Estat) tampoc, així com tampoc a Castella i Lleó. Tampoc la UNED (150.000 estudiants no presencials) ni la Complutense de Madrid (70.000 estudiants) ho faran enguany. En conjunt, el 70% de les universitats públiques no proposa cap grau.

La realitat a la UAB es interessant. Tot i que el Reial Decret els ha agafat per sorpresa, la iniciativa per tirar endavant quatre graus per l’any vinent respon més que res, a la necessitat “de no quedar-se enrere” malgrat les dificultats materials i polítiques objectives, el primer efecte perniciós d’una política universitària sustentada sobre la “competició” i no sobre la “cooperació”.

Dels quatre graus, el de Traducció i Interpretació ha estat retirat, per la pressió del professorat i dels estudiants, motiu pel qual l’equip deganal va dimitir, donada la «  situació d’ingovernabilitat  » de la facultat. D’altra banda, els estudiants els graus d’Humanitats, Física i Matemàtiques semblen que estan en tràmit a l’ANECA... qui no no els ha donat el vist-i-plau. Contrasta aquest rotund fracàs amb la pressa amb la qual s’han desenvolupat aquests plans: sense la participació d’estudiants i, a sobre, els estudiants de Llicenciatura de Matemàtiques comencen a mostrar el seu desacord amb el contingut d’aquest grau. Cal fer esment que havent-hi òrgans de representació estudiantil amb una majoria aclaparadora (les assemblees de facultat) es comptabilitzi com a “participació estudiantil” a estudiants cooptats amb diverses fórmules “democràtiques”.

La quadratura del cercle: qualitat sense recursos.

Per aplicar una reforma d’aquestes característiques hem de distingir entre diversos nivells tècnics i polítics. Son nivells indissociables i la seva articulació ens permet visualitzar la continuïtat entre la política “neta” i la política “bruta” (obertament repressiva).

Pel que fa al nivell estrictament tècnic

L’eina tècnica estrella per aplicar la reforma està sent la reducció de grups (visca la revolució pedagògica), preferentment els de tarda (torn especialment útil per a la gent que treballa o que té una edat, que també tenen dret a estudiar). D’altra banda, davant la pujada de tasques de correcció tenim la proliferació de la figura dels becaris predoctorals que mai podran fer la seva tesi (en virtut de la seva càrrega docent) i la inestimable ajuda dels becaris de suport a la docència. Molt possiblement aquests són els col·lectius que faran les hores extres, això sí, sense remuneració i, això si, sense drets sindicals. Aquesta és la qualitat de l’ensenyament i la investigació i el ventall d’oportunitats que ens ofereix la reforma.

D’altra banda, la celeritat en l’aplicació fa que sorgeixin disfuncions per tramitar les propostes. La LOU es va oblidar d’establir mecanismes clars per a la coordinació de les Agències de Qualitat estatal i autonòmiques. Aquesta circumstància s’ha resolt amb la paciència dels investigadors i cos docent (que s’han d’acreditar segons diferents criteris d’avaluació tant per l’ANECA com per l’AQU). En teoria, els plans d’estudi que es proposen, haurien de passar en primer lloc per l’AQU i desprès d’aquí a l’ANECA. Com que no hi ha temps, la realitat és que la gran autonomia per a la revisió dels plans que prometien les autoritats catalanistes que van promoure el marc català per la LOU (LUC), que s’omplen de bones paraules pel que fa a la defensa del català a les aules... la majoria dels plans d’estudi s’estan tramitant directament en castellà i via ANECA, quan la pela mana no hi ha temps per a criteris socials com ara el de protecció de la llengua.[1]

Pel que fa al nivell polític: identificant l’enemic i les seves eines

Encara que la reforma es fa des de el Govern espanyol (i no des d’Europa[2]) el que és cert és que la patronal catalana mira amb molt bons ulls aquesta reforma i la LUC es va atrevir a fer el que la LOU no feia: fer esment directe a l’Acord General de Comerç i Serveis i aprofundir amb una retòrica “patriòtica” l’oportunitat d’aquesta reforma per a les universitats catalanes. Si l’objectiu de la reforma no és altre que abaratir els costos de formació de la mà d’obra (externalitzant a les universitats públiques els programes específics que abans havien de pagar les empreses), el seu salari (tot reduint els competències i continguts reconeguts a les llicenciatures), tenir treballadors gratuïts sense drets i sense contractes (pràctiques professionals obligatòries dins dels plans d’estudi) i aprofitar les infraestructures humanes i materials de la universitat pública per al seu profit (orientar la investigació a les necessitats del teixit empresarial, i per tant, restringir de pas la seva divulgació pública i aprofitament social), és normal que tota la burgesia catalana, espanyola i europea es fregui les mans amb aquesta “oportunitat” i és normal que la seva veu política a través dels partits parlamentaris s’estàn fent ressò, amb la complicitat oberta de mitjans de comunicació, entre els quals destaca especialment La Vanguardia.

Malgrat aquesta successió de nivells de responsabilitat política al si de la universitat i a peu de facultat també hi tenim els seus tentacles. Els Consells Socials (la Rosa Cullell, p.e., ex presidenta del CS de la UAB, va ser directiva de La Caixa i ara dirigeix TV3 i Catalunya Ràdio) i els Equips de Govern han mantingut una relació d’adequació molt intensa, l’harmonia i el consens desprès de la tempesta del 2001 va arribar a la universitat.

Després de la dura repressió estudiantil al 2001, la ressaca ZP (que va prometre derogar la LOU i va fer just el contrari), el rebuig social de la reforma es va reduir amb petites aparicions  en relació a la supressió de determinades llicenciatures (amb èxit, per això ara les universitats proposen les titulacions i no es fan via decret des de el Ministeri).

En aquest context de “pau social” relativa, les principals eines han sigut la desinformació generalitzada i la tecnificació d’assumptes polítics (és a dir, no entrar mai a qüestionar o plantejar la discussió real sobre els objectius de fons i la situació real de la universitat pública). Acompanyada d’una campanya de desprestigi de l’educació superior i de crítica a les dèries reals endogàmiques i anquilosades de la institució, es va abonar el terreny per plantejar un canvi d’arrel sense cap mena d’anàlisi sobre si aquest plantejament responia o no a les necessitats de la societat en el seu conjunt (no només a la banca o al teixit productiu).

  L’aplicació dels mecanismes d’acreditació del professorat van implicar una carrera cap a la salvació individual entre molts sectors del professorat i la precarització de les condicions de vida i estudi dels estudiants van redundar en una intensificació de les sortides individuals i un eficaç mecanisme disciplinari (sobrecàrrega creixent de feina). La incapacitat d’aquest sector del professorat precari per plantejar seriosament un marc d’anàlisi conjunt, sumat a les dinàmiques corporatives i competitives dins de la pròpia universitat (La UAB, p.e. estableix la dotació de recursos segons criteris competititus entre departaments). Aquesta lògica d’individualitza i triomfaràs ha sigut molt exitosa. Avui dia la majoria del professorat està emprenyat no sap ben bé contra què però si ha de canalitzar el seu malestar no l’articula políticament. La saturació d’informes i de feina docent i investigadora no brinda les condicions idònies per al debat i la reflexió sobre la realitat laboral i docent concreta a peu de facultat d’aquest professorat i sovint ha sigut més fàcil encabir el malestar bé contra els estudiants organitzats (per inconscients o violents) bé contra els estudiants no organitzats (per passius), be somniant uns amb la jubilació d’altres, amb aquestes jubilacions per veure si arriba la seva oportunitat.

  En aquest context si no hi ha cap resposta per part de ningú no passa res. El problema ésque l’aplicació dels plans pilots i la degradació de la qualitat dels serveis (com ara fotocòpies, menjar, transport, ....) ha esdevingut en un catalitzador per a la reorganització estudiantil, a sobre les polítiques draconianes de personal que van endurir les condicions per a la estabilització laboral del PDI universitari. La diferència entre ambdues resideix en el plantejament corporatiu o transversal. Mentre la cosa sigui corporativa, no hi ha problema, l’eina de desmobilització: el fals diàleg (consentit pels sindicats majoritaris a la universitat) i la compartimentació de les lluites. No és un problema de política laboral, és un problema d’ajudants, de capítol VI, d’associats, ... D’altra banda, la perspectiva estudiantil a nivell polític planteja més problemes: és una visió de conjunt que qüestiona el marc, i això no es pot assumir –perque no hi ha arguments socialment legítims per defensar-la-. Es fa el possible per compartimentar i cooptar i si no, sempre queda ladeslegitimació pura i dura: “es tracta d’una minoria violenta i feixista” i l’agressió física.

  L’organització de la lluita del 6M va catalitzar una unió inèdita des de fa anys en el context de la UAB: la confluència parcial entre professorat, treballadors i estudiants. Cadascú dins del seu marc i els estudiants donant cobertura discursiva transversal. Aquesta organització i aprofundiment de l’anàlisi i els arguments ha tingut un ventall de respostes diverses gradualment desplegades:

  

1.        Intentar treure legitimitat als estudiants organitzats en assemblees com a minoria no representativa.

2.        Intentar associar els vells tòpics pre 68 contra l’estudiantat crític: des de la ridiculització fins al desprestigi obert :no en tenen arguments, no en tenen ni idea, fem com si escoltem si res.

3.        Fals diàleg i falsa negociació amb el suport de “figures de poli bo” , figures de falsa mediació sense poder real que intercepten i paralitzen les demandes -a la UAB com abans va desenvolupar el Marti Marin pel que fa als estudiants, al seu càrrec d’Adjunt de Vicerector d’Estudiants, qui va dimitir desprès del 6M-.

4.        Seguiment dels moviments estudiantils mitjantant l’intent de utilització dels becaris de dinamització de centres com a informadors del tamany i debats de les assemblees de facultat i demanant la fragmentació de les assemblees de facultat en assemblees de titulació i la cooptació d’estudiants per al disseny de plans d’estudi.

5.        Criminalitzar als estudiants assemblearis tot extenent com representatiu del conjunt les accions aïllades més controvertides de totes les protestes

6.        Ignorar les lògiques argumentatives del discurs dels estudiants a totes les instàncies: institucionals i extra-institucionals.

7.        Amenaça directa, com per exemple, en relació a la vaga de becaris de col·laboració a la UAB de treure beca per dies de vaga, eliminació de les beques de col·laboració, ...

8.        Censura informativa activa al sí de la institució: negació del dret dels representants d’estudiants d’accedir a les llistes de correu ni tan sols per convocar als seus representats, prèvia censura i recurrent endarreriment en la tramitació quan són “acceptades”.

9.        Permetre la presència de policia secreta sense restriccions als campus.

10.  Agressió física directa. Entrada i càrrega dels Mossos d’Esquadra contra estudiants contra la LOU concentrats pacíficament en horari lectiu a un espai obert del recinte universitari. Bloqueig de la participació d’estudiants a la inaguració d’una nova facultat a la Universitat de Lleida.

11.  Censura activa dels comunicats crítics amb les mesures adoptades pel Rectorat i proporcionar informació sel·lectiva en contextos als quals no es pot contrastar cap dada (carta del rector al personal funcionariat, reunió amb els directors de Departaments a porta tancada)

12.  Obertura d’expedients als estudiants identificats i fer judici polític (no es demanen responsabilitats individuals sobre fets concrets, sino opinions sobre la decisió del Rector pel que fa als Mossos). Mercadeig de les mesures repressives distingint entre estudiants bons i estudiants dolents..

13.  Silenci absolut pel que fa als motius de fons de les mobilitzacions quan no mentir obertament (negació de ferits com conseqüència de la càrrega; danys materials inexistents per part dels estudiants).

El paper dels estudiants en l’aplicació de la LOU: Plans d’Estudi

  
Davant la necessitat d’aplicar i legitimar el que sigui en un temps rècord, el Vicerectorat d’Estudiants recorda amb insistència als Degans que s’han d’aconseguir estudiants i per facilitar la tasca, s’ofereixen llistats d’estudiants que han assistit a títol individual a alguna sessió informatiu- propagandística de la reforma, es regalen crèdits de lliure elecció als estudiants que, al marge de les seves assemblees totes posicionades contra la reforma, vulguin “col·laborar” en dissenyar sense mitjans ni econòmics ni humans els continguts i girs pedagògics revolucionaris (sense cap recurs extra, afegim) que suposa la reforma.

  
El que és més interessant encara és la bona fe dels estudiants, que creuen que negociar un grau és un Pla B –el pla A és aturar la reforma d’arrell-,   no sigui que la reforma s’apliqui igualment. Negociar un grau vol dir accelerar la seva aplicació, no és un pla B es acceptar el Pla.

  Davant el desconcert generalitzat i la manca de informació fluida i no manipulada per part de les institucions acadèmiques (més interessades en tirar endavant els plans d’estudi que de la seva qualitat acadèmica real donat el temps per enllestir-los i els recursos dels que es doten) l’estudiantat decideix participar en aquestes comissions.

  La participació estudiantil als òrgans institucionals és necessària però no donarà el que demanen si persisteix l’actual marc normatiu (Reial Decret, LUC i LOU). La força, resideix a fora de les institucions estamentals i antidemocràtiques de la universitat. La força resideix a la nostra capacitat per informar, concienciar i mobilitzar als nostres companys i als potencials aliats. L’entrada a les Comissions ens brinda l’oportunitat d’obtenir informació, però en cap cas es pot entrar a la lògica de negociació ni per si de cas ni per tenir un pla B. Negociar un grau no és cap pla B des del punt i hora en que accelera l’aplicació del procés de mercantilització dels estudis. Negociar un grau per als companys que entraran l’any vinent a la universitat és privar-los de tenir uns estudis amb les mateixes atribucions professionals que nosaltres, és obligar-les a fer postgraus que nosaltres no necessitem perque ja estem dins dels cicles de llicenciatures. Deixar en herència un grau és una traïció al seu suport en les campanyes contra la privatització de l’ensenyament superior.

  Lliçons de sindicalisme

L’estratègia bàsica des de fa més de vint anys del sindicalisme burocràtic majoritari envers els seus treballadors és no fer mai una lluita ofensiva. És esperar l’atac de la patronal i desprès, negociar dins d’aquest marc la millora del empitjorament. És a dir, s’accepta l’empitjorament a canvi de que no sigui tan dolent (p.e. expedient de regulació de treball d’acomiadament de 1000 treballadors, vinga ho deixem en 500) i desprès ho venen com a victòria.

Si entrem a negociar els graus, estem acceptant la reforma universitària com inevitable i si no més ens fixem en la nostra facultat o en la nostra universitat per avaluar les nostres forces, estem falsejant la realitat. L’aplicació de la reforma, les possibilitats d’aturar el procés van més enllà del nostre camp de visió immediat i els companys Perpinyà, Lleida, de Madrid, Santiago, Grècia, , Burgos, Sevilla, ... ens demostren que no estem sols i que els deixarem sols si no som conseqüents.

Un grau no equival a una llicenciatura. Qualsevol grau, tal com està definit al Reial Decret, és objectivament pitjor que la pitjor llicenciatura que ara tenim i no serà gaire diferent que les actuals diplomatures[3], això si, un any més llarg i sota unes condicions de control del conjunt de la vida de l’estudiant sense precedents, ni tan sols dins l’escola secundària... i a sobre pagant (els crèdits ECTS i l’avaluació continuada= producció sense aturada).

Creure que per tenir quatre anys en lloc de tres millora el contingut i la inserció professional no més passa si no llegim el contingut del Reial Decret. Magisteri, una de les diplomatures “dignificades” amb un grau, té com a regal que sense el postgrau, no es podrà exercir la professió de docent (avui dia un diplomat de magisteri no té que fer el CAP). Dret? Tres quarts del mateix.

  La lluita té els seus resultats, nosaltres vam ser els hereus de les lluites estudinatils del 80 (segona convocatòria, p.e.) i nosaltres podem deixar una altre cosa en herència als que ens segueixen... i lluiten amb nosaltres, els companys i companyes de secundària.

  Conclusió provisional

  La feinada per la derogació de la LOU, de la LUC i del Reial Decret no ha fet més que (re)començar i tenim tota la força de la raó i de la capacitat de mobilització. Les bases que es fixin ara pel que fa a la lluita estudiantil (i transversal amb la resta de sectors universitaris, educatius i serveis públics) de línea política, organitzativa i estratègica seran sobre les quals s’haurà de caminar el curs vinent: la proba de foc de tot plegat per a la nostra generació i per al conjunt de la societat.



[1] D’altra banda, s’ha de fer esment específic a que la veritable raó per a l’aplicació d’un grau de quatre anys a l’Estat espanyol (contra la tendència de la resta de l’EEES de aplicar la modalitat de tres anys) respon a una mirada al continent sud-americà... àrea preferent per a la captació d’estudiants pels màsters (en quina llengua?) i d’altra banda, àrea de negoci preferent per al grup Universia (plataforma “universitària” del Banc Santander que entre d’altres activitats lúdiques promou el concurs de bellesa Universia entre les universitàries xilenes).

[2] Encara s’atreveixen a dir fins i tot el Conseller d’Universitats, sense ser capaços d’esmentar quina directriu és la que ens obliga, senzillament perque no existeix

[3] Pel que a les enginyeries industrials, ara les enginyeries tècniques i superior tenen les mateixes atribucions professionals (RD 1986) . La definició de Grau que fa el Reial Decret i les línees dels Llibres Blancs situen les atribucions professionals als Màsters. Enlloc d’equiparar la tècnica a al Màsters s’està desenvolupant una equiparació a la baixa.

http://especialbolonya.wordpress.com/avis-urgent/